Deu anys del primer ball

Ara que l’excel·lent documental que retrata la figura de Michael Jordan i d’aquells llegendaris Chicago Bulls, The last dance, està en boca de tothom, el calendari i el temps, aquell jutge inexorable, assenyala el primer gran ball del MoraBanc Andorra. Fa deu anys que el club va fer un moviment sense el qual no s’entendria la reestructuració i el creixement que ha experimentat durant aquesta dècada.

Aquell 20 de maig del 2010 Francesc Solana va ser presentat com a director general del club, aquell dia es van començar a posar els fonaments a una bastida que ja fa un temps que es fa veure amb llums de néo i aquell dia encaixava de mans un binomi, Gorka Aixàs i Francesc Solana, promotor de l’actual MoraBanc Andorra. Aixàs havia trobat la pedra filosofal i va enredar Solana per portar el volant d’una nau que necessitava vernís i una brúixola que tornés a indicar el camí del bàsquet professional. “Vam agafar un club que acabava de disputar la temporada a LEB plata i el Gorka [Aixàs] tenia en ment poder posar-nos en un escenari per aspirar a tornar a la Lliga ACB”, rememora el director general. Una idea que podria semblar agosarada en aquell context, però que Solana “va agafar des del principi”. Era evident que si la voluntat del club era créixer i intentar tornar a l’elit el Francesc no s’ho volia perdre i volia ser-ne partícip. “Són deu anys que han passat molt ràpid en què ens han passat moltes coses”, comenta. “Només fa falta veure la foto i comparar com hem canviat”, afegeix divertit. Una trajectòria durant una dècada “amb molta feina, amb molt patiment, moltes alegries i coses bones”. Un camí, però, que Solana no entén “sense tota la gent. Aquest ha estat un èxit col·lectiu i el resultat de la feina d’un gran equip. No em sento el gran artífex de la revolució al club però sí que sento que he estat molt ben acompanyat”.

Un projecte de país

El creixement del club durant el traçat ha estat exponencial i s’ha arribat a l’ACB “molt més aviat dels que ens pensàvem”. A més, el club fa sis anys que és al sostre del bàsquet espanyol flirtejant amb Europa, una fita impensable en aquell llunya maig del 2010. “Un projecte de país i una idea de club que la fomentem a diari del qual ens sentim molt orgullosos”. El nom de Jordi Clua apareix ràpidament. El mític delegat i home orquestra del club va esdevenir frontissa pels coneixements interns de l’entitat que necessitava Solana per enlairar-se. “Va ser una part important en tot el procés. Durant el temps que vam compartir em va ensenyar molts aspectes del club, que jo coneixia però com a jugador, i va posar sobre la pista que havíem de seguir en el projecte”. “De fet, va ser el nexe d’unió, la persona que em va presentar Gorka Aixàs”, afegeix.

Deu anys és una porció de temps que permet recollir molts moments per recordar. D’alegria, de joia, d’alleujament, de tristor, de desencís i, evidentment, d’orgull. “Els moments dolents ens han ajudat a superar-nos”, exposa, a la vegada que destaca dos episodis que assegura que van marcar l’equip: “La derrota a Mallorca al cinquè partit per pujar a LEB or, amb els tirs lliures de Matalí, i quan vam perdre a casa contra l’Alacant per pujar a l’ACB, també al partit decisiu.” En canvi, “l’ascens a ACB, sens dubte, és un dels millors records, juntament amb el treball que es va fer per assolir administrativament l’ascens, i l’altre gran record és bastant recent, la victòria a la Copa del Rei a Màlaga”, sentencia.