El porter del futur

El seu posat és tranquil i cada resposta que emet la mastega amb una maduresa impensable amb només 19 anys. Iker Álvarez de Eulate, porter del Vila-real CF i de la selecció sub-21, es troba en un punt dolç de la seva encara curta trajectòria. Afronta la quarta temporada al club castellonenc, defensa la porteria del Vila-real C, de Tercera Divisió i aquest agost va poder debutar amb el primer equip groguet en un amistós disputat davant del Cartagena al Pinatar Arena de Múrcia. “Vaig tenir el debut ideal”, introdueix. “No vaig encaixar cap gol i vaig acabar molt content. Encara que fos un amistós és evident que aquell dia em va servir per adonar-me que potser no està tan lluny el somni de ser porter de primera amb el Vila-real”. Sempre és un moment de nervis, de pessigolles a l’estómac, de responsabilitat i d’absorbir els consells dels referents. Com Sergio Asenjo, el porter del primer equip, o del mateix entrenador del conjunt castellonenc, Unai Emery. “Em van dir que gaudís del moment, que era important, que fes el què sé fer i que, sobretot, no em fiqués més pressió de la que tocava”. A més, afegeix que mentre se’ls escoltava li deixaven clar que “era només un partit, que l’endemà entrenàvem i que el món seguirà girant”. Iker, tot i jugar amb el segon filial, treballa amb dinàmica del primer equip: “tinc més presència als entrenaments amb el primer equip de la que em podia imaginar a principis de temporada. Cada dia aprenc un munt, a cada entrenament sempre aprenc una cosa nova”, subratlla amb il·lusió. El debut i la rutina del jove porter andorrà amb la dinàmica del primer equip del Vila-real és una mostra irrefutable de la confiança que el club ha dipositat en ell i en la seva projecció. “Aquesta confiança me l’han mostrat sempre, des del dia que vaig arribar, i això ajuda molt mentalment i anímicament”, afirma.

Però arribats a aquest punt és un bon moment per rescatar algun flash-back curiós, i és que Iker, al contrari del que es pot pensar, no va néixer defensant una porteria: “No, no vaig començar jugant de porter”, comenta divertit. “Primer era migcampista a l’Inter Escaldes i després vaig passar a jugar de central, cada cop anava més enrere. Era molt dolent [riu], per això suposo que vaig acabar jugant de porter”. Iker recorda que “quan estava a l’FC Andorra el porter va marxar, em vaig posar els guants i fins ara. Crec que no em puc queixar”. Semblava un caprici del destí o una evidència que acabaria de porter: “M’ho han dit un munt de vegades, unes mil, igual que allò de de tal buc, tal eixam.” A més, comenta que “el meu pare sempre em deia que si volia jugar a futbol que havia de jugar de davanter, que de porter es pateix molt”. És evident que no ha acabat complint el desig del pare: “Al final no li vaig fer gaire cas, sinó tot el contrari, però espero que algun dia m’acabi donant la raó”, alhora que li surt una rialla. A aquestes altures de la pel·lícula, entén perfectament el que suposa portar els cognoms Álvarez de Eulate i Molné i ser andorrà. I, per acabar-ho d’adobar, sap conviure amb una tranquil·litat envejable que el seu pare sigui el seleccionador absolut. Referent al puixant combinat sub-21, ha estat convocat [per Koldo Álvarez de Eulate] quatre vegades amb els grans durant la passada Nations League. El debut amb l’absoluta no li treu la son: “Es que no tinc cap pressa. Quan arribi el moment jugaré i ja està, i ho donaré tot, que és el que faig sempre.” Per si queda algun dubte, clou amb fermesa: “Conec prou bé el meu pare i al final ho farà de la forma més justa possible. Quan em toqui, tocarà. A més, ell, com a seleccionador, té també els seus interessos.”