Impacte psicològic

Encara són molts els equips i els esportistes que, per les restriccions imposades a causa de la pandèmia de la Covid-19, no han pogut reprendre l’activitat amb normalitat. Una situació que, evidentment, té un impacte psicològic en els afectats, que veuen que no poden practicar el seu esport o que mantenen la incertesa de no saber quan ho podran fer. “Hem de tenir en compte que la situació actual derivada de la Covid-19 és totalment anòmala, tant durant el confinament com ara, perquè hi ha esportistes que han pogut reprendre la competició i d’altres que no”, introdueix la psicòloga Sònia Bigordà, de Psico B. “Es treballa molt amb l’esportista tot allò relacionat amb la incertesa que provoca la situació perquè hi ha lligues que, tot i que sí que han començat, també podrien aturar-se d’un moment a l’altre”. En aquest cas, Bigordà subratlla que “s’ha d’anar dia a dia i aquest és un aspecte molt important, així com el fet de saber que això algun dia s’acabarà, que no és in aeternum i que tot el treball, els entrenaments, la preparació física, la tasca psicològica i tota la feina que ha fet no serà en va i servirà quan pugui tornar a competir”. L’especialista de Psico B també destaca que “ens hem trobat que l’esportista que ja estava treballant en l’àmbit psicològic ha tingut més facilitat per posar-se nous objectius, per acceptar molt més el moment”.

Un dels clubs que van veure aturada la seva competició amb només un partit disputat és l’Andorra Hoquei Club. Llorenç Miquel, un dels jugadors importants, comenta que “en l’àmbit personal, el fet de no poder practicar l’esport que ens agrada, amb la gent que ens agrada i en les condicions òptimes, psicològicament afecta”. Aviat farà nou mesos que l’equip no competeix i “emocionalment costa de gestionar tot plegat, quan un cos jove està acostumat a fer esport i és complicat adaptar-se a la rutina de no poder fer-ne”, afegeix. A més, Miquel lamenta que “aquest any teníem un projecte molt xulo, molt treballat i que ens preníem amb moltes ganes, després d’anys a fora, com és el meu cas, i veure’l trencat d’aquesta manera tan dràstica és dur i afecta mentalment”. Tot i això, destaca que “és dur de pair però ens ha de servir per agafar més forces i quan es pugui tornar a competir estiguem més mentalitzats encara per fer-ho el millor possible”. Un altre projecte atractiu i que no ha pogut apujar el teló és el del femení del VPC Andorra. Paula Calvo, jugadora de l’equip, deixa clar que “el fet de no poder competir sí que provoca neguit i la incertesa de no saber quan començarem la lliga, ja que ens l’han ajornat ja tres vegades i això tampoc ajuda”. Calvo afirma que “en teoria ens han dit que al febrer podrem jugar, però la pandèmia encara no ha acabat i no sabem si començarem o no”. Aquest any, a més, el VPC “ha apostat molt pel femení i havia canviat tot l’staff, ha arribat un preparador físic nou, un físio, l’entrenador nou [Dani Raya] i gràcies a les 30 fitxes que hi ha, de noies que tenim llicència, els entrenaments són concorreguts i molt dinàmics”, apunta Calvo. El cas de les noies del rugbi, evidentment, no és l’únic que, tot i no poder competir, sí que intenta mantenir la il·lusió als entrenaments. “Tot i no tenir un objectiu perquè no podem competir, sí que ens ha permès tenir moltes més ganes de començar i de gaudir dels entrenaments perquè, per exemple, hi ha molts llocs que no poden ni tan sols entrenar. Estarem tan ben preparades quan comenci la lliga que tinc la sensació que aquest any serà el nostre”, clou la Paula, traient el vessant positiu de la situació.

Clàudia Guri és entrenadora del cadet femení i adjunta d’altres equips de base del MoraBanc Andorra. La situació d’aturada en el cas dels nens i nenes és diferent perquè, psicològicament, potser no ho poden gestionar com un adult. “El més complicat és que no poden fer allò que més els motiva. Mentalment és complicat de gestionar però, com a tècnica, pot portar-te alguna cosa bona si has estat capaç de mantenir el grup, o la majoria, que tenies l’any passat, és molt positiu”, apunta Guri. “Per als nens i nenes gairebé tot han estat estímuls negatius amb la pandèmia, per no poder competir i perquè costa molt entrenar sense un objectiu o amb un objectiu incert”, explica. El cap de setmana passat es va iniciar una lliga interna per tal que els petits poguessin tornar a la rutina de competir i recuperar el cuquet per jugar. “No crec que estiguin perdent un any, al contrari”, sosté la Clàudia. “Tècnicament la situació ha permès poder treballar molt més individualment i poques jugadores s’hauran estancat malgrat la pandèmia.”

El cas d’Óscar Neira, el jugador internacional de l’Enfaf de futbol sala, és l’oposat, ja que la seva carrera està esgotant-se. “Soc conscient que són les meves darreres alenades al futbol sala i estar set mesos sense competir es nota i penses que estàs desaprofitant el poc temps que et queda per gaudir de la competició”, lamenta. “En el fons, és com si haguéssim patit una lesió greu, i que després tornes amb moltes més ganes”, culmina Neira.