“Marxo sense fer-me cap retret i sabent que ho he donat tot”

Mai pot resultar senzilla la decisió d’abandonar l’esport de la teva vida. Mimi Gutiérrez, després d’un temps de reflexió esquitxat per les lesions, va decidir penjar els pals i els esquís i focalitzar la seva innegable energia a seguir els estudis d’ADE i dret, i preparar-se per poder traslladar, en un futur, tota la seva experiència als més joves. Mirant enrere, contempla la participació en set Mundials, tres Jocs Olímpics, 62 Copes del Món –aquell Top-20 de Zagreb!– i el convenciment que s’ha espremut al màxim.

Un parell de setmanes després de la seva decisió, com se sent?

Molt tranquil·la. És evident que la retirada ha significat un canvi molt sobtat a la meva vida i les rutines canvien. Per exemple, ja no m’he d’aixecar al matí per anar a entrenar, ni he de preparar curses ni he d’estar pensant en objectius.

Alleujada?

Potser sí que és aquesta la sensació. Ara no tinc pressió, aquell estrès que apareix en certs moments pensant en les baixades què he de fer per guanyar una cursa o fer tantes hores d’entrenament per aconseguir uns propòsits. Ara objectius en tinc, però són ben diferents.

Parla de pressió i d’estrès.

La pressió, en part, sempre me l’he ficada jo mateixa perquè la necessites per superar-te. També he gaudit molt, però sense gaudir del que fas es fa més complicat estar-hi tants anys. La pressió me la posava perquè sabia el que podia fer, el nivell que tenia i on podia i volia arribar.

Quin va ser el detonant, què li va fer deixar-ho estar?

Al principi de temporada tenia molt clar que ho donaria tot i per això em preparava. Des de fa tres temporades he volgut pensar i anar any a any perquè un ha de ser conscient de com es troba físicament i de fins on pot portar al límit el cos.

Vol dir que no es notava com sempre?

Aquests dos últims anys he patit caigudes, m’he operat, he passat dos cops en dos anys pel quiròfan i m’ha deixat alguna seqüela perquè el canell no el tinc perfecte. Les presses per voler tornar i fer-ho abans de quan tocava ha acabat passant factura i no sé com explicar-ho, però el moment que em va venir al cap la possibilitat de retirar-me vaig tardar només dues setmanes a comunicar-ho.

El cop ha de ser dur.

Al final un sap que ha d’estar preparat per quan arribi aquest moment perquè un dia això s’acaba. Mentalment estic molt bé i he acabat molt satisfeta de tot el que he aconseguit, perquè sé que sempre ho he donat tot i no em puc retreure res.

Encara se sent esquiadora?

Sí, perquè no he desconnectat del tot i encara he de fer el Nacional. Seré esquiadora sempre tot i que a partir de l’abril no competiré més en l’àmbit professional. Ara podré gaudir de l’esquí des d’un altre vessant i el que no puc perdre és l’esperit esportiu, que cobriré fent esquí de muntanya, forapista o sortint en bicicleta.

Amb què es queda de la seva carrera?

Amb tot, perquè han estat 18 anys en què, tot i que he patit, he gaudit molt. És clar que el Top-20 a la Copa del Món de Zagreb és quelcom inoblidable i el millor moment de la meva carrera. No puc oblidar els podis en Copa d’Europa, que són moments importants i més quan un el vaig fer amb el meu germà [Marc Gutiérrez] i el Roger [Vidosa], que són dues persones que m’han ajudat moltíssim.

El pitjor han estat les crítiques, algunes massa crues?

No vull valorar res de tot això. No és per res, sinó perquè no vull entrar en cap polèmica. Ningú sap el que he arribat a treballar, només la gent que ha estat sempre amb mi i això ja és suficient. Sincerament, no perdré el temps opinant de quelcom tan insignificant per a mi.