“Volem anar enganxant la nostra gent a poc a poc”

Arriba l’esperat dia de la première de l’FC Andorra a la nova Primera RFEF. Aquest era el moment ideal per seure amb el tècnic tricolor, Eder Sarabia, i parlar de futbol, de tàctica, de les seves il·lusions i, evidentment, d’Andorra, un país on, no ho amaga, se sent com a casa.

Comença el ball.

Sí! L’horari és una mica estrany i potser ens hagués agradat jugar una mica abans, però afrontem l’inici amb molta il·lusió. Volem, a poc a poc, anar enganxant la gent perquè és la nostra responsabilitat, som nosaltres els primers que hem de posar, donar i oferir.

De totes maneres, és impossible espolsar-se, per molts motius, l’etiqueta de favorit.

Entenem que, precisament per aquests motius, som un equip especial. Ni millor ni pitjor, però sí que se’ns mirarà una mica amb lupa i centrarem més focus que d’altres. Ara bé, si ens posem a analitzar els equips de la categoria; històrics que han estat a Primera divisió, filials fortíssims, equips que han baixat de Segona A, ens demostra que hi hauria moltíssims candidats.

Un equip com l’Andorra ha de saber conviure amb això.

Per suposat! Hem de viure amb el focus a sobre i hem de saber portar-ho però també hem de ser intel·ligents. Ningú puja de categoria al setembre ni al desembre, i em quedo amb saber gestionar bé una victòria o una derrota perquè com s’ha produït és el que et farà créixer.

Guanyar avui el Linares sense fer bé les coses. M’ho compra?

La veritat? No, no em serveix. A la llarga, això no et porta a coses importants i, en canvi, si perdem algun partit però crec que hem fet les coses bé, hem estat nosaltres, hem estat a prop i ha hagut detallets que m’han agradat, segurament em servirà molt més.

Vol dir?

Li dic de debó. En una lliga, de 38 jornades, s’ha de guanyar en mitjà-llarg termini i no em refereixo només al resultat, sinó en altres conceptes com saber portar la plantilla, a percebre qui pot estar millor, que la mitjana de l’estat de l’equip sigui de notable i he après a mirar molt això. Ara, és evident que el partit més important és el que toqui, i avui toca el Linares.

Tanta repercussió té per a vostè el ‘com’?

Tota. En la nostra manera de jugar és fonamental. Li poso l’exemple del dia del Lleida [pretemporada] que vam perdre 2-1 al darrer minut i podíem haver empatat quan, el més normal, era perdre per 5-1. Si em quedo amb el resultat m’estic enganyant. A això em referia. En canvi hi ha altres partits, el del Sabadell per exemple, [pretemporada] que vam caure 1-0 i crec que vam estar molt aprop del que volem. Som exigents i rigorosos i hem de transmetre al jugador que el resultat a mitjà termini és conseqüència de fer bé moltes coses.

Preguntar-li a vostè si sent pressió havent estat al Barça...

La pressió sempre és bona, eh? És el que et mou a ser millor, a exigir-te i no relaxar-te. Depens de moltes coses, molta gent depèn de tu i, és cert que estem a la tercera categoria, però ja sap que hi ha aspiracions de créixer, gent darrere i un país darrere.

El model és innegociable.

Acostumo a explicar que el model el marquem perquè ens agrada i perquè entenem i creiem que és el que sabem transmetre al jugador i entrenar.

Però hi ha altres maneres de jugar i d’entendre el futbol.

Absolutament. Hi ha molts camins per aconseguir la victòria i tots són molt respectables però nosaltres escollim aquest perquè, si s’hi fixa, parteix una mica de l’essència de quan érem petits. Ens agradava tenir la pilota sempre, anar a porteria, fer gols i quan no la teníem, el que volíem era recuperar-la immediatament.

I el primer a construir, el porter. Guanyar superioritats des del començament.

Exacte. Nosaltres volem porters que, gairebé, l’últim que hagin de fer sigui aturar i que, tota la resta que fa, que són moltes coses, ens portin a evitar, en la mesura que sigui possible, evitar aquelles situacions que l’obliguin a aturar. Tenim tres porters amb unes condicions excel·lents, saben fer això, ho han mamat i els volem fer activament partícips.

Arriscat ho és.

Aquest model l’hem anat desenvolupant, des que vaig començar a Vila-real, amb el juvenil. Posteriorment segueixes aprenent, ja amb Quique [Setién] a Las Palmas, Betis i Barça, i ho vas polint i adaptant-lo a la teva pròpia personalitat.

Però es pot aplicar a Primera RFEF?

Hem dedicat la pretemporada a debatre sobre la importància de les fases del joc i una de les coses que hem parlat al voltant de la sortida de pilota és que s’ha de portar als tres quarts de camp en les millors condicions. Si la millor forma de fer-ho, depenent del context, és amb dues passades, no en fem tres i si, pel contrari, s’ha de fer amb vuit tocs, també és vàlid i no n’hem de fer només dos.

Llavors, el jugador té total llibertat per escollir.

Aquí entra l’enteniment del futbolista per saber quan pot ser més vertical, quan ha d’elaborar més i quan ha de saber atreure el rival a un lloc determinat per generar espais a un altre i poder canviar el ritme. També estar junts per tal que, si es perd la pilota, estiguem més preparats perquè el contrari no ens faci mal.

L’espai, el concepte clau.

Parlem molt de les referències, de les que ha de tenir cada jugador. A banda de les porteries, evidentment, són la pilota, que és la que ho focalitza tot, companys, rivals i els espais. A partir d’aquí ens preguntem on estan els espais, depenent del meu sistema i el de l’equip rival, on els puc aprofitar i on puc portar al contrari per després poder penalitzar. És, en definitiva, entendre el que requereix el joc en cada moment, on es troba cada jugada, quan puc arriscar la pilota o intentar saber, fins i tot, quan és el moment que la puc perdre.

Tenir detectat si l’equip està suficientment junt o no.

Clar, per tal que el rival et faci el mínim de mal possible quan l’has perdut i tenir més possibilitats de fer bé la pressió pe recuperar-la. Si hem atacat bé i ordenats, la millor forma de recuperar la pilota és anant ràpidament.

El Linares us donarà la pilota des del xiulet inicial.

Sí que pot semblar que sigui un equip que es trobi còmode entregant la pilota i defensant de manera ordenada però els hem analitzat i li puc assegurar que, davant rivals suposadament superiors, els han anat a buscar a dalt en serveis de porta, tenien clar com orientar la pressió i, a partit d’aquí ser agressius. A més, quan tenen la pilota, exploten d’allò més les grans individualitats que tenen.

Però dubto que a l’Andorra els vagin a buscar.

Entenc que basaran la seva idea a ser sòlids i forts darrere però nosaltres hem d’estar preparats pel que ens plantegin. Hem de tenir paciència perquè, moltes vegades, els partits no es guanyen al minut 15 i sí al 80 i hem de ser rigurosos amb el que som i amb el nostre pla de partit.

A l’Andorra se li acostumen a ennuegar les defenses hermètiques.

A qualsevol equip li costa més quan el rival es replega, quan fiques molta gent darrere de la pilota i quan està el 90 per cent enfocat a bascular, a córrer, a tancar els espais i a intentar pescar alguna pilota aturada o un contraatac per fer mal. Avui crec que la pilota lliscarà bé, ens encarregarem d’això, i les condicions seran diferents que l’amistós contra l’Atlètic Escaldes, però dependrà tot del que siguem nosaltres capaços de fer.

Què li ha transmès Gerard Piqué?

[Riu] Està implicadíssim, és increïble. Ens va visitar fa unes setmanes i estava molt il·lusionat. És sorprenent que, sent qui és i la dimensió que té com a persona en tots els sentits, doni tanta importància als petits detalls i a tot el que tingui a veure amb l’FC Andorra.

Ho viu moltíssim, sí.

Li encanta estar a prop dels jugadors i sempre que ha vingut ha volgut parlar amb ells, tenir contacte, transmetre’ls la il·lusió que té, el seu suport i que ell ha après que quan l’equip ha aconseguit títols [l’FC Barcelona] era quan més units estaven. Els convida a gaudir del joc i que valorin molt tot el que tenim, l’esforç que s’està fent en tots els sentits i sempre facilitar al jugador el màxim.

Piqué ha arribat a celebrar gols de l’FC Andorra mentre estava al vestidor del Barça i amb els companys.

Recordo, durant la meva etapa al Barça, veure el Gerard a una llitera mentre el tractaven per un massatge amb el mòbil mirant un partit de l’Andorra. Anava amunt i avall, celebrava els gols i ho vivia com un aficionat més.

Piqué vol sentir l’himne de la Champions a Andorra i vostè entrenar un equip de Champions.

[Riu]. És molt bonic tenir somnis i aspiracions i creure en aquestes coses. Quan li vaig dir a ma mare que volia ser entrenador d’un equip de Champions no ho vaig dir per dir. Realment és el meu somni, vull créixer com a tècnic i arribar al més amunt possible. A més, ja sap que ell [Piqué] quan es fica en aquest projecte ho fa amb unes espectatives altes i no hem de perdre aquest objectiu, aquest horitzó, però hem de saber construir-lo bé i amb tranquil·litat. No serviria de res, per exemple, assolir un ascens sense una base i una estructura sòlida per donar contuïtat als èxits.

L’equip és un actor important en la voluntat de fer créixer el futbol a Andorra.

I així ho sentim. Sabem que podem ajudar molt en aquest aspecte i és part d’aquest bonic repte. Andorra és un país d’esports de muntanya i, potser, el futbol no té encara gaire tirada però noto que cada cop és més important. L’any passat ja hi havia gent pel carrer que et feia comentaris de com havia vist l’equip, que jugàvem bé i estaven força engrescats. Ara, a l’Estadi Nacional, estem a la capital, al centre del país i a casa de la selecció nacional i tant de bo es puguin unir forces per col·locar el futbol al més amunt possible.

I és una responsabilitat.

Ho sé, perquè hem de poder respondre a la il·lusió que hi ha entre la gent. Aquesta responsabilitat m’agrada i em fa sentir bé perquè veus que, cada cop, ens segueix molta més gent.

La seva adaptació al país ha estat esplèndida.

Sé que ho diu per la meva afició a la bicicleta! [riu] Ja havia estat a Andorra diverses vegades els darrers dos anys, sempre quan es podia, esquiant i pujant en bicicleta. A més volia provar l’esquí de muntanya, que encara no ho havia fet, i sempre ha estat un país que m’ha atret moltíssim. Cada cop m’agrada més la muntanya, la naturalesa i surto sovint en bicicleta, com sap, i he pujat la majoria dels ports importants. Tinc amics aquí i des del principi m’he sentit molt acceptat, estimat, molt ben tractat i estic encantat de viure al Principat.