Una derrota per aprendre

Hi ha partits que deixen sense paraules i que costen una barbaritat definir. El d’Anduva va ser una bogeria absoluta, farcit de canvis de guió, d’il·lusions estripades d’un equip, el Mirandés, que va tenir sempre sang a l’ull, i d’un altre, l’FC Andorra, que es va emportar un flagell de realitat. La Segona Divisió no perdona i les victòries poden enganyar, com li ha passat a l’equip tricolor en el tret de sortida del curs.

El partit va ser esplèndid i per llepar-se’n els dits per a l’aficionat neutral, però de fer un examen de consciència pel que fa a l’Andorra. Una primera part “vergonyosa”, en paraules del tècnic Eder Sarabia, va esdevenir un llast insalvable per als tricolors que, tot i maquillar en temps afegit un 3 a 1 advers, van concedir el triomf al Mirandés en la darrera alenada, amb una delícia d’esperó de Carlos Martín (4-3). No va néixer el partit l’esperada exposició d’estils, la de l’Andorra pastant la pilota i intentant imposar la seva superioritat tècnica, i la del Mirandés, ofegant la sortida tricolor, transitant a tota pastilla per a les acceleracions de Gabri, Carlos Martín i Martón. En la posada en escena, només el Mirandés va atendre al seu ideari i el seu ritme va desfilar un Andorra que no trobava resposta i que oferia un grapat d’innecesàries concessions. La primera pantoflada la va donar Gabri, superada la mitja hora. El bon extrem del Mirandés va treure la cadena a Arroyo després d’una cursa de velocista arrencant des de camp propi i va definir per sota de Ratti (1-0). Amb l’Andorra desconfigurat i abans de la treva, Carlos Martín es va inventar una meravella per, després de tocar en Arroyo, fer el 2 a 0. No va treure la bandera blanca l’FC Andorra, però era obligatori que passessin coses al segon acte. Amb la cara parcialment rentada i l’allistament d’Alende, Scheidler, Álvaro Martín i Álex Calvo, Sarabia va fer un all in que, tot i no mantenir constant l’efervescència, va estar a punt de significar un punt. Una mala entrega de Ratti que va poder significar el tercer –Álvaro Sanz va estimbar el xut al pal– va ser el preludi de la bogeria col·lectiva. Alende va retallar amb un xut inventat des de 40 metres i l’equip tricolor semblava inclinar definitivament el camp. Un miratge. Al minut 88 Godoy, des de Sildàvia i agraint una errada de Marsà, va fer el 3 a 1 que semblava del tot terminal. Semblava, perquè el partit va entrar en combustió i ja en temps afegit i en dos minuts, Iván Gil, en una brillant acció messiana dins de l’àrea, i Pampín van apujar un 3 a 3 que resultava un premi tan dolç com inopinat. El que no té gaire explicació és que, després d’haver fet un empat alpí i a cop de fe, Carlos Martín al minut 98 t’abaixi els fums.