Riures al sud, llàgrimes al nord

Les dues seleccions que han comptat amb més suport popular i han omplert de color les graderies dels estadis de tot l’hexàgon han vist com aquesta ronda de quarts ha estat un malson fet realitat. Totes les esperances d’endur-se el títol s’han esvaït en vuitanta minuts. França i Irlanda s’han vist superades per Nova Zelanda i Sud-àfrica, assolint aquestes la condició de màximes aspirants a aixecar el trofeu de campiones mundials el dia 28. Aquest desenllaç de quarts té quelcom d’injust esportivament i emocionalment. Esportivament, els altres dos semifinalistes, anglesos i argentins, tot i suar sang, han tingut uns encreuaments força més assequibles i s’han estalviat jugar-se les garrofes amb les millors seleccions que anaven per l’altra banda del quadre. Emocionalment, fins i tot mediàticament i econòmicament, la competició se’n pot ressentir en quedar òrfena de les seves aficions més nombroses i fidels. Ha estat un espectacle viure, setmana rere setmana, la invasió pacífica i jovial dels més de cinquanta mil seguidors provinents de les quatre cantonades d’Irlanda, que cada partit revivien constantment el seu Saint Patrick’s Day, inundant i tenyint de verd els estadis i les ciutats amfitriones. L’afició local també ha estat exemplar i ha fet penjar el cartell d’entrades esgotades a la resta dels camps, juguessin o no els seus estimats bleus. L’assistència de públic als estadis i les fan zone ha ultrapassat totes les expectatives i les audiències televisives han esclatat. Caldrà esperar que en els quatre partits que ens queden per viure la inèrcia es mantingui i tots plegats puguem gaudir de l’espectacle, dins i fora dels camps, fins al xiulet final.