Derrota a Valladolid (2-0)

Comprant només una part del discurs d’Eder Sarabia, a l’FC Andorra n’hauria tingut prou per sortir del José Zorrilla amb alguna cosa més que el triomf moral. L’equip tricolor no va fer un mal partit, ni de bon tros, però per guanyar a l’elit cal saber prendre millors decisions i no fallar en les zones d’influència. El futbol va de fer gols i un pla de partit perfecte només s’entén si, a banda de complir-lo, s’aconsegueixen transformar en punts els rumors. Encara que qui hi hagués davant fos tot un monstre com el Reial Valladolid, farcit de futbolistes d’aquells que surten als cromos, l’Andorra va patir la cinquena derrota consecutiva lluny de l’Estadi Nacional (2-0).

La fuetada de Joni Montiel al minut 8 no va estabornir l’Andorra. Valent i desacomplexat, l’equip tricolor va seguir jugant com si res no hagués passat, arriscant sempre en la sortida. Iván Gil es mostrava escumós, Iker Benito la demanava i buscava Luis Pérez, mentre Scheidler intentava guanyar els duels amb Boyomo. Però el Valladolid, amb el gol a la motxilla, amenaçava sempre amb transicions ràpides i convertint en un vesper les pèrdues de l’Andorra que, tot i mastegar la pilota, trobava a faltar certa serenor. Els tricolors van tenir arribades episòdiques –dues d’Iván Gil i una de Bover que va topar en un defensor– a la perifèria del discutit porter local, John Victor, però la més clara, Scheidler no la va saber definir, amb tot a favor. Un punt d’inflexió per al tram final del primer acte, en què el Valladolid va saber treure rèdit de la pissarra i ho va regirar tot. Primer, el VAR va fer l’ullet als de Sarabia després d’invalidar un gol de Sylla, en fora de joc per un dit, una escaramussa de Kenedy la va refredar Pastor i poc abans de l’entretemps, Juric va posar el segon aprofitant una segona jugada derivada d’un córner agraïnt la cita de Montiel. Gairebé en dos parpelleigs, el conjunt castellà descarregava la situació i convertia en alpina una hipotètica reacció tricolor a la represa.

L’Andorra estava obligat a arriscar perquè passessin coses i Lobete va començar a aparèixer. La tornada de vestidors no va destenyir els tricolors, que van seguir enfocant la perifèria val·lisoletana. La va acaronar Lobete, el qual, per un pam, no va poder facturar una assistència fantàstica de Martí Vilà però, lluny de restar al marcador, la presa de decisions penalitzava massa i la sensació que el Valladolid, en una d’aquelles sortides centrifugades, podia matar amb la sentència surava constantment al cel gris del Pucela. L’equip no vasaber trobar cap baixador, ni amb l’oxigen d’Álex Calvo, ni amb els canvis –Nieto, Sergio Molina i Álvaro Martín–, ni amb Scheidler enviant fora un penal al minut 95.