Viatge amb decepció final

Ja es diu que quan les coses van mal dades és quan més s’ha de recolzar aquells o allò que t’estimes, perquè és quan més falta fa el suport. I l’afició de l’FC Andorra va complir amb escreix. Prop de 200 tricolors van desplaçar-se a la capital de l’Alt Aragó per viure el partit a l’Alcoraz en el que és el desplaçament més massiu de la història recent tricolor.

El partit, després de la victòria contra el Valladolid, s’ho valia, i és per això que el club, concretament la plantilla i el cos tècnic, van prendre la iniciativa de sufragar el desplaçament i les entrades a tots aquells aficionats que volguessin viatjar fins a Osca. En un tres i no res va omplir-se un primer autobús, i les places van anar augmentant fins als gairebé dos centenars de tricolors presenciant el partit a l’estadi aragonès entre els socis i aficionats, i les entrades de cortesia que van destinades a familiars de jugadors o staff tècnic, així com als compromisos del club.

La il·lusió es palpava a l’Estació Nacional d’Autobusos a primera hora de la tarda quan l’autocar va sortir en direcció cap a Osca, i poc més de tres hores després l’expedició tricolor ja era a l’estadi per viure el partit. No van tenir gaire temps de fer la prèvia i entonar-se. També és veritat, però, que l’Alcoraz està enmig del no-res. Això sí, com a bon camp de futbol, no falta el bar just a tocar, lloc idoni per prendre alguna coseta ràpida abans d’entrar a lloc i posar-se en posició. Els desplaçats van fer-se sentir de valent per donar ànims i suport als seus ja abans només arribar. Les cares abans d’entrar eren d’il·lusió, amb una marea tricolor que destacava entre el blaugrana local quan els autobusos van arribar a destí i que feia sentir-se sota els crits d’“Andorra, Andorra!”, mentre els jugadors inspeccionaven la gespa.

A poc a poc, una de les cantonades de l’Alcoraz va anar deixant de ser del color blau dels seients de l’estadi, per convertir-se en el tricolor de les samarretes, bufandes, i també de les banderes dels desplaçats. Eren minoria respecte als locals, òbviament, però se’ls sentia com si fos el Nacional, almenys fins que passat els deu minuts va arribar la grada d’animació local, que entra tard en senyal de protesta. El gol va ser una gerra d’aigua freda, però els tricolors van seguir animant, això sí, sense endur-se el premi d’algun punt a l’autobús de tornada.