Les set vides del Mateo

Amb un somriure perenne i unes envejables ganes de menjar-se la vida a mossegades, a Mateo López se’l nota feliç, a la seva salsa, quan va deixant escapar bromes, gracietes i lliçons de vida a tot aquell que s’hi apropa a saludar-lo o fer-li qualsevol carantoina. És l’encarregat de les instal·lacions de l’Estadi Comunal Joan Samarra –abans amb la FAF i ara amb l’FC Andorra– i és ben coneixedor que és una persona molt estimada. I poques coses són més justes a la vida que aquesta. De 63 anys i natural de la localitat castellanolleonesa de Tremor de Arriba, inicia la seva vida a Andorra l’any 1983 i comença a treballar en un hotel. La seva bogeria pel futbol i els partidets de futsal que es feien al Comunal el van portar, tot per una juguesca, a provar de córrer una prova de 10.000 metres, la primera que es va fer a la pista. “Només havia corregut darrere de les vaques al poble, era tot l’atletisme que havia fet fins aleshores”, comenta divertit. “Vaig guanyar la cursa i em van engrescar a fer atletisme. Em sentia un privilegiat perquè podia combinar la feina que tenia llavors –distribució de material i roba esportiva– amb la competició.”

Arriba l’any 1989 i els Jocs dels Petits Estats, on queda marcada la seva vida per primer cop. A Xipre, en la prova de 10 quilòmetres, Mateo pateix un defalliment i cau a terra. No acaba la prova i queda en coma durant cinc hores. Un ensurt dels forts que encara no oblida el doctor del MoraBanc Andorra, Jordi Verdaguer, present en aquells Jocs i sent l’ombra del Mateo en aquells moments de dura incertesa. Es rescabala de la millor forma, dos anys després, el 1991 i a Andorra, es penja la medalla de bronze en la mateixa prova, al Comunal. “Sabia que com a atleta tampoc arribaria gaire lluny, però m’agradava molt córrer i algun cop li vaig fer de llebre a Toni Bernadó, als entrenaments, i em feia molta il·lusió. També vaig ajudar a entrenar a la Stéphanie Jiménez, que va arribar a fer un segon lloc al Campionat del Món”, apunta López amb orgull. Però amb el temps, la vida li ha anat posant molts pals a les rodes, uns entrebancs en forma d’aturades cardíaques que ell ha sabut lidiar amb sort i força: “A la vida tot és relatiu. Soc com un gat i he tingut sis o set vides, però el pitjor de tot no són els moments durs que un passa, sinó veure patir la gent del teu voltant”, destaca. “He tingut sort, molta sort, i en un dels ensurts que he patit, el segon, però el primer més fort –a banda del primer de Xipre– va ser el 2016, aquí al Comunal, i si no arriba a ser pel Miquel Vílchez jo no t’ho podria estar explicant. Vaig caure rodó, van cridar a l’ambulància i van estar una hora per estabilitzar-me i ser traslladat a l’UCI”. Explica que els especialistes ja li deien que si tornava a caminar seria un èxit. Va tardar gairebé dos mesos, però ho va fer. El matís, i molt important, és que no van trobar el motiu del defalliment i no va ser fins al 2021 quan, després de tres ensurts més, se li va implantar un holter per comprovar el ritme cardíac. Es trobava a Zanzíbar (Àfrica) visitant la filla i es va sentir indisposat i marejat. Es van tornar a encendre les seves alarmes internes. “Has tingut una aturada cardíaca de 17 segons”, li va etzibar el metge. Des de llavors, i després de dues breus aturades més, un marcapassos controla el seu cor i la seva vida. “S’ha de viure cada moment, intensament, i em quedo sempre amb tot allò positiu. El que no suma va a les escombraries.”

EL ROBATORI QUE EL PORTA A ANDORRA

De professió miner, va arribar a Andorra l’any 1983 per pur atzar i per un robatori. El del seu propi cotxe que l’havia portat a la Costa Brava. Sense res i dormint al carrer va acceptar una oferta per treballar en un hotel del país. La resta és història.