“I per què no guanyar?”

L’FC Andorra no va estar sol a l’Stage Front Stadium i els més de 400 seguidors tricolors es van fer sentir en un dels sectors de l’estadi de l’Espanyol. Una cinquantena d’aquests aficionats van arribar amb un autobús organitzat pel club i amb el lliure permís per somiar en la conquesta del feu espanyolista. A dos quarts de deu del matí, i amb el Diari com a testimoni, sortia puntual el bus des de l’estació en direcció Cornellà-el Prat. Aficionats joves amb ganes de gresca, entre els quals alguns membres de l’Squadra Carlemany, famílies amb nens petits, socis i moltes ganes de viure l’experiència.

“La segona part del partit se’ns ha fet una mica llarga, però estem molt contents pel resultat”Jaime Pallàs, Soci de l’FC Andorra

“Ha esta un partit per poder guanyar i esperem que divendres juguin com ho han fet aquí”Jonathan Ruiz, Soci de l’FC Andorra 

“És el tercer viatge que faig i tenim l’esperança d’aconseguir un bon resultat i poder-nos estalviar patir una miqueta”, va introduir Jaime Pallàs, un soci de l’equip tricolor. “L’Espanyol és un club que jo sempre he seguit i no havia anat encara al camp”, va afegir. Al seu costat, un altre soci, Jonathan Ruiz, afirma que “tenim il·lusió i per què no guanyar? Ho farem per 0 a 2”. Francesc Martínez, un dels membres de l’Squadra Carlemany, va comentar que “anirem a fer tot el soroll que es pugui, tenint en compte que és un camp molt gran. El més maco d’estar a Segona Divisió és poder visitar estadis com el de l’Espanyol i si podem donar una sorpreseta als periquitos, doncs millor”. 

L’Andorra té, fins i tot, aficionats de llengua britànica. Són els casos de Robbie Waugh i Paul Holmes, escocesos i professors del British College de la Comella. “Portem tres anys al país i som molt fans de l’equip”, deixen anar. Amb el bus de camí ja anava sonant la música, per a autèntics sibarites i digne de la miscel·lània més estranya. Als càntics dedicats a Karrikaburu, Álex Calvo o Julen Lobete els van seguir Melendi, El Canto del Loco, Pignoise o l’himne alternatiu al vestidor tricolor, el Princesas de Pereza. “Anem tots molt il·lusionats i un punt ja estaria prou bé”, va afirmar Sergio Faria, un soci portuguès que vestia la samarreta de Marsá. Ell sí que la va encertar. Eli da Silva, sòcia des de fa un any, viatjava acompanyada de la seva filla, Núria Valera: “Tenia moltes ganes de veure aquest partit perquè és un rival i un camp molt complicat, però crec que si l’equip surt amb ganes i a totes, per què no el podem guanyar?” Però quan la cosa sortia de mare i la música s’esquitxava amb càntics no gaire elegants, per dir-ho amb bones paraules, cap a l’Espanyol, Esther Rusiñol, una altra de les aficionades presents a l’autocar, ja va posar alguna cara que la va acabar delatant: “Vaig néixer al costat de l’estadi de Sarrià i soc periquita, evidentment. Avui tinc el cor dividit, però vull que guanyi l’Andorra.” En arribar a l’estadi i després de gaudir de la prèvia ja només quedava esperar que l’Andorra fes la feina. El gol d’Iván Gil va fer esclatar d’alegria el sector de l’afició tricolor, que es fregava les mans amb el 0 a 1 al descans. Àlex Flecha, un altre soci, era molt optimista al temps de descans: “Estic veient a l’equip molt sencer i crec que és més mèrit de l’Andorra que demèrit de l’Espanyol. Fins ara és un dels millors partits de la temporada i tant de bo seguim així a la segona part.” El gol de Braithwaite no va fer variar gaire el sentiment de l’afició. Obtenir un punt al camp d’un dels millors equips de la categoria tenia el seu mèrit i tothom coincidia que aquest empat s’ha de fer bo amb els partits que queden a l’Estadi Nacional. Jaime Pallàs va explicar abans de pujar al bus de tornada que “la segona part se’ns ha fet una mica llarga, però estem molt contents pel resultat”, i Jonathan Ruiz, que a l’anada es va atrevir amb el 0 a 2, va reconèixer que “ha estat un partit per guanyar i esperem que divendres juguin com ho han fet avui".