Els valors de Clàudia Guri

Clàudia Guri és un exemple de creixement personal i això ho admet amb orgull: “Tinc molt més clars els límits que vull, soc més flexible que abans i això m’atorga un poder per saber com he d’organitzar i decidir la meva vida.” S’ha definit amb els anys, “amb moltes hòsties”, comenta amb un somriure, i la maduresa que ha adquirit amb el pas del temps l’ha fet tenir, ara per ara, una impagable estabilitat. No ha tingut un camí fàcil, però sempre ha enarborat la bandera de poder escollir el que ha volgut fer.

Després de jugar molts anys a bàsquet, canviar de disciplina i guanyar medalles en atletisme, rebutjar ofertes llamineres per jugar als Estats Units, amb 28 anys la casualitat la va tornar a recuperar per a l’esport de la cistella al més alt nivell. “Soc de metxa curta a l’hora d’involucrar-me en qualsevol tema que em transmeti coses i, evidentment, el bàsquet ho és”, introdueix Guri a la primera referència pel sorprenent fitxatge al desembre pel Cadí-la Seu de Lliga Femenina. Entrena dos equips mini femenins de la base del MoraBanc i “les nenes m’engrescaven a tornar a jugar o a veure un partit, i un dia vaig portar-les a un partit del Cadí-la Seu”. El que no entrava en els plans era acabar formant part d’aquell equip: “Anaven curtes d’efectius, tenien algunes jugadores lesionades i amb dues competicions per jugar i, de broma, em vaig oferir a ajudar-les.” El club va recollir el guant i li va oferir anar a entrenar i, una setmana després, que s’incorporés a la plantilla. “Al desembre se’m va acabar el contracte com a professora d’educació física al British College i m’hi vaig tirar de cap, compaginant-ho tot amb els entrenaments i amb tasques de nutricionista, que és la meva professió.” Han estat mesos durs, amb problemes per gestionar els moments i per treure temps d’on no n’hi ha, però ho he gaudit moltíssim. Ha estat la victòria més important que m’emporto d’aquests tres mesos”. Guri deixa clar que “si només fos jugadora, el bàsquet perdria part del sentit que té ara. El que més m’agrada d’estar jugant ara són els valors i la cultura esportiva que transmeto a les nenes que entreno, com a formadora. Vull que tinguin clar que elles també poden tenir una oportunitat com la meva i que la puguin aprofitar, que no es posin límits”. Uns límits que, girant la vista enrere, ella mateixa es va posar. “He tingut molts fantasmes al passat. Quan comences a fer esport es generen unes expectatives i, inconscientment, em ficava una pressió que em va passar factura.” Un dels episodis clau va ser el 2003, sent encara jugadora de bàsquet: “Era una nena, tenia 18 anys. Va ser una oferta de la Universitat de Tulsa, a Oklahoma, i potser si la rebés ara marxaria perquè en trauria la part positiva, independentment de si m’anés bé o malament. Llavors en l’àmbit esportiu estava bloquejadíssima perquè volia deixar de jugar i no tenia cap sentit marxar a l’altra punta del món per fer quelcom que ni m’omplia ni em venia de gust fer.” Darrerament, sembla que parlar de problemes de salut mental és menys tabú a l’esport. “Potser era això el que em passava”, sosté. “No només perquè no tenia les eines per gestionar-ho, sinó perquè llavors no estava tan vist poder aturar-se, reflexionar per analitzar per què no em sentia bé. Podia tenir un dels problemes detectats, però en cap cas saber cap a on havia d’anar.” Ara, la maduresa li permet veure les coses amb perspectiva i posar-ho tot en una balança. I ho celebra.