Un àngel de la guarda al Dakar

A Jordi Ginesta sembla que no li corri sang per les venes, sinó que el seu organisme estigui ple de benzina i de sorra del desert. És una de les maneres d’explicar com s’hi ha pogut passar mitja vida, havent disputat en 35 ocasions el Ral·li Dakar als seus 65 anys acabats de fer. De fet, coses de la vida i les casualitats, el seu aniversari és el 3 de gener, una data que sempre acostuma a enxampar-lo en plena aventura dakariana, i per això admet entre riures que “més d’un cop m’he oblidat de celebrar el meu aniversari”. El primer va arribar el 1987 amb 28 anys acabats de fer, però la passió pel motor li ve des de molt abans. “Tota la vida he fet coses relacionades amb el món del motor i especialment de les motos”, recorda, i afegeix que “a partir d’aquí vaig anar fent alguna cursa de cotxes o de moto, però eren pràcticament curses de poble”.

I llavors arriba el dia D que l’acaba portant gairebé de casualitat al Dakar. “Un dia va agafar-me un amic per dir-me que necessitava algú per fer una cursa important”, rememora, i agrega que “necessitaven algú que conduís camions i també que sabés arreglar motos, i vaig llançar-m’hi”. I després d’aquell dia, ja són 35 les vegades en què ha creuat el desert, ja sigui a l’Àfrica, a Sud-amèrica o, com toca des de ja fa uns anys, a l’Aràbia Saudita. Com tot, el Dakar també ha evolucionat molt, hi ha qui diu que a pitjor, i és que Ginesta considera que “ha canviat al 80% del que era llavors, als primers anys”. De fet, la seva primera edició va ser el 1987, just un any després que un dels fundadors de la prova, Thierry Sabine, morís en un accident d’helicòpter durant la cursa, en el que molts consideren com un punt d’inflexió.

El que té clar és que l’Àfrica era molta Àfrica i “era el més maco i el més pur, perquè era molt solidari i la gent portava bombes d’aigua o el que podia per ajudar la gent autòctona”, però com passa gairebé en tot en aquesta vida i en aquesta època, “s’ha anat convertint en un negoci”. De fet, comenta entre riures que “ha canviat tant respecte a quan va començar que no sé com poden dir-li Dakar”, i és que considera que “ara és tot molt més ràpid i sembla un campionat del món de velocitat, no de resistència. No és que sigui més o menys fàcil o més o menys dur, però és diferent”.

I aquí apareix l’etern debat que tot el que hi havia abans era millor. “Sents gent que es queixa que les dutxes són fredes, però encara gràcies que tens aigua, que abans ni en teníem”, comenta, o també amb el menjar, ja que recorda que “era una cosa dolentíssima, tot eren llaunes militars per a 15 dies, i cada any perdíem sis o set quilos, i llavors en feia 80. Si fos ara, crec que ja m’hauria mort”, diu entre riures.

Ginesta no és un competidor en si del Dakar, perquè ell s’ha passat mitja vida portant un camió d’assistència per a altres competidors. “He tingut l’ocasió de córrer amb algun equip, però no m’ha motivat mai”, reconeix, i és que en certa manera admet que és com un “àngel de la guarda” per a molts pilots. “El que sempre m’ha agradat és fer l’assistència, veure la gent quan arriba a la nit i estar contentíssim perquè tot ha sortit bé”.

Però no tot són flors i violes, i també hi ha hagut moments dolents. “He perdut cinc pilots que he assistit, diuen que el Dakar és perillós, però la seguretat ha evolucionat moltíssim”. I tot i els 65 anys i 35 edicions, té clar que això no acaba aquí: “Encara no em retiro.”