Humiliats camí del descens

L’FC Andorra no baixarà a Primera RFEF per la duríssima derrota a Gijón. Perdrà la categoria per ser un equip de vidre, per un cúmul d’errades de les poc perdonables, per arrossegar un dèficit de punts irrecuperable, per la poca gana en les àrees i per una necessitat imperiosa que, segurament, el vestidor no ha sabut ni pogut gestionar. Totes les facilitats del món –concedir fins a l’avorriment, cops encaixats a pilota aturada i una incomprensible destensió defensiva– les va aprofitar l’Sporting, amb un Otero esplèndid, per olorar la sang i castigar l’Andorra amb la derrota més dura de l’era Piqué i un descens virtual i sense remei a la Primera RFEF (5-2).

L’equip tricolor va sortir amb la intenció d’oferir menys vulnerabilitat defensiva i de resetejar el perfil atacant i Costa es va fabricar a contrarellotge un onze innovador. Els fonaments passaven per ser sòlids i compactes i l’Andorra va destapar la final a El Molinón tancant amb cinc defenses, tres centrals –Pastor, Diego González i Marsà– i dos carrilers –Iker Benito i Martí Vilà–. La fórmula de laterals llargs ja l’havia fet servir Sarabia, amb les ajudes de Pastor cobrint la zona quan l’Andorra carregava l’atac pel perfil d’Iker, i el mateix Costa al Badalona Futur. Potser el més sorprenent va ser l’allistament per la causa d’Álvaro Martín –només cinc partits com a titular– com a secundari de luxe d’un Lobete amb llibertat de moviments. Però l’Sporting va detectar l’esquerda i va necessitar només un grapat de minuts per peritar la situació. Cote, incombustible lateral esquerre, va convertir en un golàs una segona jugada oberta per Gaspar i la va clavar, sol a la frontal, per l’escaire (1-0). L’Andorra no acabava de treure profit de la pressió, ni prenia bones decisions, i l’Sporting, a les espatlles de Juan Otero, començava a llepar-se els dits. De cap i sense marca, l’extrem colombià va fer el segon a servei mesurat de falta de Villalba (2-0) i va començar a clavar la tomba dels tricolors amb un xut des del vèrtex esquerre que va anar fora i una brillant acció personal que va treure de sota dels pals miraculosament Iker Benito. Abans de la treva, però, va restar Iván Gil definint un servei de Lobete (2-1) i va deixar caure un fil d’esperança. Una il·lusió que es va esvair a la represa a cops de martell. Dani Queipo, que amb prou feines feia un minut que trepitjava la gespa, feia el tercer al minut 63, i Iván Gil es treia del barret un tros de gol, totalment estèril, preludi del final de festa de l’Sporting. Otero feia el 4 a 2 en una contra acadèmica, Pampín regalava el cinquè a Nacho Méndez en un mal refús i encara Ratti va espantar amb el peu el sisè bingo asturià a Zarfino en el darrer sospir. L’Andorra està tocat i enfonsat.