Es neguen al descens (1-0)

Amb l’FC Andorra carregat de morfina fins a les celles i quan una aurèola de tristor i resignació que, per molt que es vulgui disfressar amb l’obligació professional de competir, era impossible de dissimular, va emergir Jon Karrikaburu del no-res. Al darrer sospir, a la darrera acció del partit i quan el descens matemàtic a Primera RFEF era un fet, el davanter tricolor va recollir un servei desesperat d’Iván Gil per, després d’un control mig orientat, definir per baix davant el porter del Burgos, Caro. Un gol cridat com mai que, si bé pot servir només per morir a la riba després de nedar a contracorrent, pels més creients permet mantenir un fil d’esperança per una permanència miraculosa que adopta mides bíbliques (1-0).

El partit va mantenir el patró habitual de la temporada, amb un Andorra que oferia trams de lucidesa però que els maridava amb una falta d’encert alarmant i un bloqueig de cames a l’hora de definir que, arribats a la jornada 40, no són casualitat. Va emetre un missatge per a navegants Ferran Costa a la prèvia, amb la intenció d’allistar aquells jugadors amb més responsabilitat per la samarreta tricolor. Amb l’absència de Petxa, que havia de purgar el segon partit de sanció, el tècnic tricolor va mantenir la idea del carriler llarg, amb Lobete secundant Pastor, una línia de tres, per davant la partitura de Jandro –amb Molina i Bover com a volants–, i per trepitjar colònia burgalesa Iván Gil amb llibertat i Scheidler com a illot. Sense gaire jocs malabars i sense ser infidel ni trair una filosofia innegociable, però matisada, l’Andorra no va trigar a trobar la fluïdesa per assetjar la porteria. Una falta de Molina que va treure el porter visitant, una opció immillorable de Bover, qui, sol, no va saber aprofitar un caramel d’Iván Gil des del vèrtex, i una rematada forçada de Scheidler poc abans de la treva van ser algunes de les petjades remarcables dels tricolors a la primera part. Res diferent dels mals endèmics de tot el curs escenificats en 45 minuts, amb la diferència que Álex Sancris i Dani Ojeda havien perdonat la vida a l’Andorra amb dues osques que feien olor de gol. La tornada de vestidors va tornar a trobar carret amb Jandro –el seu xut va anar fora– amb el dictat d’Iván Gil i el criteri de Molina, però les dificultats per desxifrar els pocs espais la defensa per acumulació del Burgos feien pensar en un descens irrevocable. Davant l’angúnia per gestionar emocionalment unes taules que eren la ruïna per als dos equips, Álex Bermejo es va plantar davant Ratti per enviar la pilota al pal, que es va passejar per la línia de gol, en una picada d’ullet macabra minuts abans que emergís Karrikaburu per atorgar una glopada impagable de fe.