L’Andorra trenca la bona ratxa en caure a Zamora

La Primera RFEF demana no fallar en alguns dels aspectes bàsics. La categoria demana atacar bé, mantenir la mateixa intensitat que el rival i, sobretot, no concedir gaire. Tot plegat s’accentua si davant trobes un equip com el Zamora, amb el ganivet entre les dents des del vestidor, afamat, amb ofici, que li agrada córrer fins a convertir el partit en un vesper. I l’FC Andorra va caure en el parany de quatre grapes, en dos minuts terminals en què l’equip tricolor es va tornar invisible i es va immolar amb dos gols que van resultar absolutament definitoris al Ruta de la Plata (2-0) i van esdevenir en el més car dels peatges.

Va allistar Costa el mateix onze que va superar el Real Unión, amb l’entrada d’Ndiaye -un multiús per al tècnic tricolor- al perfil dret i va deixar fora Arumí per mantenir Cerdà però a l’altra riba, l’esquerra, com a carriler. La resta, el grup a què sembla haver-se encomanat l’entrenador català a ulls clucs, tancant amb Alende, Trigueros i Morgado, orquestrant amb Sergio Molina i Álvaro Peña, amb Álvaro Martín i Luismi a les mitjapuntes i Nieto amb llibertat per buscar la pilota i barallar-se amb Bolo i José Carlos. El context a Zamora no va enganyar ningú. Partit farragós, llarg i aspre, gespa irregular i plena de bonys i un bot de la pilota que, de vegades, necessitava un llibre d’instruccions a l’hora de fer un control acadèmic. I en la sortida, res no semblava encongir l’Andorra, que va sortir vertical i disposat a fer soroll i, abans del primer minut, Luismi va enfocar Sobrón després d’una pèrdua en defensa del Zamora provocada per una excursió de Nieto. Un miratge, perquè tot i les intencions i una posada en escena amb cara i ulls, el quadre castellà va treure el futbol de murri -que el té- i va començar a colonitzar la parcel·la tricolor. Primer Pito Camacho amb un cop de cap que va xiular el pal esquerre d’Oier i després, un toc suau amb verí de Kike Márquez. Tot plegat, preludi dels dos minuts de terror que van fondre i deixar sense resposta l’Andorra. Al minut 26, Kike Márquez va embocar gairebé a plaer l’1 a 0 després d’una mala lectura dels centrals i sense temps de pair el cop, Rufo, sense oposició i de cap, va martiritzar el grup de Costa amb el segon. L’Andorra desmuntat i desfilat va agrair la treva i va sortir a la represa amb un altre to, esperonat per l’orgull ferit, i obligat a recalcular la ruta. Amb el Zamora assaborint l’avantatge i precintat al voltant de Sobrón, va intentar reconduir la situació l’FC Andorra, massa encaparrat a arrissar les accions fins al darrer moment. Mala peça al teler quan davant tens un equip que deixa pocs espais, que guanya gairebé tots els duels i que, a més, va estar a punt de sentenciar amb el tercer. Primer amb un xut de Castañeda que va refredar miraculosament Oier i Joel Priego, després de citar-se amb el porter tricolor, va enviar la bola a la fusta. Sense cap baixador més que un cop d’inspiració o una jugada selectiva, es va topar l’Andorra amb la segona derrota de la temporada i amb una versió tremolosa que els va condemnar a sortir de buit del Ruta de la Plata.

DESTACATS

OIER OLAZÁBAL

SALVADOR Va evitar amb algunes intervencions el que hauria estat una derrota més feridora.

JOSEP CERDÀ

INCANSABLE. Va actuar de carriler i va protagonitzar les accions més destacades de l’equip.

MANU NIETO

LLUITADOR. L’esperit és innegable i es fa un fart de córrer i barallar-se, però va estar massa ofuscat.