“Volíem fer una mena de ‘me too”

Ruth Gumbau, periodista de TV3, és una de les integrants de l’equip de S’ha acabat! L’efecte Rubiales, un documental que destapa diversos testimonis de masclisme i abús de poder a l’esport, amb Jordi Bentanachs, Xavi Brichs i Txus Villanova.

Com a excompanya d’Àlex Lliteras, és un premi especial?

I tant. És superespecial per a mi perquè l’Àlex és un referent com a professional i com a persona. Jo vaig arribar al país amb 21 anys, pràcticament no tenia idea de res, i ell era al Diari, ens trobàvem els diumenges a l’Estadi Comunal i de seguida vam compenetrar-nos molt bé. Després quan va venir a treballar a RTVA la relació va ser molt bona, i per a mi és un honor rebre un premi amb el seu nom.

D’on sorgeix la idea?

Va ser un encàrrec de TV3 per fer un seguiment del cas Rubiales, però amb l’altre director, en Jordi Bentanachs, volíem donar-li la volta, perquè s’havia d’estrenar al novembre i allò va passar a l’agost i estava tot dit. Vam voler fer una mena de me too de l’esport català.

Hi ha testimonis durs.

Van sortir mil coses, per exemple la Laia Sanz ens explica els micromasclismes que ha anat vivint durant la seva vida, o la ciclista professional Marta Romance que ens explica que en un Mundial van dir-los que a elles no els donarien flam perquè se’ls posaria el cul gros. També casos més forts com la Marta Collado i la Sònia Franquet que ens expliquen casos d’assetjament sexual i psicològic i són casos greus. En el cas de la Sònia, el seu assetjador era com ella tirador olímpic, i la federació els posava a competir a un Mundial al mateix passadís d’hotel amb una persona que era un assetjador confés i que tenia una arma. Totes dues van tenir la gran generositat i valentia d’explicar-nos-ho.

Fa por denunciar casos així?

Sí, hi ha la por que es revictimitzen, i nosaltres no volíem que passessin per això. En els dos casos greus vam dir que parlessin amb la seva família, i que estiguessin convençudes de fer-ho. Durant el procés no te n’adones tant, però el dia de l’estrena i els mesos següents jo estava molt nerviosa, i els vaig estar preguntant si tot estava bé perquè em preocupava molt.

Els mitjans hem tingut part de culpa en el masclisme i l’abús del poder de l’esport?

Sobretot el sistema, perquè és un masclisme estructural. És un peix que es mossega la cua, perquè si no veus referents dones, ni esportistes ni periodistes, ja no et dona ni per seguir l’esport femení, ni segurament per ser periodista esportiva. Es necessiten referents per normalitzar aquesta situació i que la dona sigui visible en tots els àmbits perquè jo vaig créixer amb pocs referents.

Queda feina per fer?

Sí, falta molt, però jo soc optimista perquè d’on estàvem fa deu anys a on estem ara, no hi ha color. Hi ha molts moviments que s’han dedicat a visibilitzar les dones en esport, tertúlies o política, per exemple. Posar quotes està mal vist en molts àmbits, però en consells d’administració d’empreses, en el Congrés o Parlament, crec que és necessari perquè és la manera que entrin les dones. Que les volem? Clar que no. Jo soc la primera que no voldria que n’hi hagués, però en alguns àmbits són necessàries.

El treball posa també en valor el paper dels mitjans públics?

La nostra voluntat era de sensibilització i revelació, que la gent veiés que això està passant, i fer-ho de manera responsable i sense cap sensacionalisme, però denunciar casos que no haurien d’estar passant.

També demostra l’altaveu que dona el futbol?

Sí. Sap greu per Jenni Hermoso, però el millor que va passar és que Rubiales tingués la idea de fer-li un petó en aquell moment perquè tothom ho va poder veure. Parlar del consentiment era molt important, perquè no hi ha consentiment possible des del moment que hi ha una relació jeràrquica desigual.