Del Pas de la Casa a Wembley

Poques persones tenen el privilegi de dir que han jugat a Wembley, una de les catedrals mundials del món del futbol. I aquest nombre es redueix dràsticament si es busquen persones del Pas del a Casa que ho hagin fet. Però alguna n’hi ha, com Ludo Clemente, que després de quasi 30 anys darrere d’una pilota de futbol (o futbol sala, en funció del moment), va decidir penjar les botes. Almenys de manera professional. I va fer-ho per la porta gran, al partit que la selecció nacional va disputar a Badajoz davant d’Espanya, unes setmanes abans que el país veí es proclamés campió a l’Eurocopa d’Alemanya.

Parlar de Ludo Clemente és, sobre tot, parlar de l’FC Andorra. De fet, és el jugador que més partits ha disputat amb el club (prop de 450 entre primer equip i juvenil), on va ser-hi 22 anys. I 22 anys donen per a molt, tant perquè el club “ho signifiqui tot per a mi”, segons comenta l’exfutbolista, que les ha viscut de tots colors. Des de “moments meravellosos com pujar de categoria i tenir grups espectaculars” a “estar a punt de desaparèixer, com un any en què a dues setmanes de començar la lliga no teníem ni equip”. De fet, ell ha viscut els dos andorres, el pre i el post-Piqué, i destaca que l’arribada del màxim accionista “va ser increïble, van arribar jugadors de moltíssima qualitat i vam passar d’estar a 16 punts del primer lloc a pujar directes”.

Però tot i que Ludo és història de l’FC Andorra, la seva història al món del futbol comença abans, concretament al Pas de la Casa. Amb vuit anys, els inicis a la vila encampadana van ser amb el futbol sala, i un any i poc després d’iniciar-se, Richard Imbernón va trucar-li per incorporar-se a l’escola de l’FC Andorra. D’aquella època recorda que no era fàcil perquè “tres cops a la setmana m’havien de portar i tornar d’entrenar”.

A la selecció va debutar amb 19 anys, i va disputar 47 partits. De l’últim, contra Espanya, recorda que “va ser espectacular”, i és que “després d’un parell d’anys complicats amb les lesions, sortir allà al camp amb tota la meva família, i que la gent m’aplaudís perquè van dir per megafonia que era el meu últim partit, va ser únic”. Però la trajectòria a la selecció ha donat per a molt, i l’exfutbolista comenta que “defensar els colors del teu país a camps com Wembley, Saint-Dennis o a Turquia és brutal”, i afegeix que “aquí al país tenim la sort de poder-ho fer, i ho hem d’aprofitar”. Però més enllà de títols o alegries d’aquest estil, el que Ludo té clar és que “el millor que m’ha donat el futbol és la gent. Els companys i la família que he tingut al llarg d’aquests anys”.

Però com tot, el futbol també té les seves coses dolentes i s’han de fer sacrificis que poden afectar la vida personal. “Has de deixar de fer coses que potser t’agraden, però has d’escollir”, admet Ludo, que afegeix que “potser deu anys no pots esquiar, viatjar amb la família o anar a la platja, però ens ha tocat això. De vegades penses, per què? Però és que ho fem perquè ens agrada, i sacrifiques molt, però després és molt gratificant”.

Ludo mata ara el cuc de l’esport amb el futbol sala, on va començar, i juga amb l’FC Encamp. A més, treballa amb la base de l’Inter Escaldes, i té els títols per exercir d’entrenador, tot i que no sap on el durà el futbol i la vida. “Mai se sap, potser en uns anys tinc l’oportunitat de portar nois més grans o de fer d’entrenador, el futbol dona moltes voltes”, clou. El temps dirà.