Amb el karate sempre al cor

Vuit mesos després d’aquella compareixença en què confirmava l’adeu, l’actual responsable tècnica de la Federació Andorrana de Karate reconeix trobar-se encara “acabant el procés de dol, tot i que he avançat moltíssim. Ara estic en el moment de l’acceptació i hi ha un aspecte que m’està ajudant molt, que és el fet de poder seguir vinculada amb el que és la meva vida, el karate”. Una nova etapa que la Sandra, malgrat tot, viu amb il·lusió i subratlla que “cada vegada soc més conscient de totes les altres finestres que hi ha després de la competició i estic molt enfocada en això. Unes finestres que no sabia ni que estaven obertes”. També dona classes als clubs –una tasca que ofereix des de fa 14 anys– i “sempre m’ha encantat la part docent i la gaudeixo molt”, i posa l’accent a “perfeccionar i augmentar la qualitat del karate en l’àmbit nacional”. Però sembla inevitable que, entre lliçons a alumnes, instruccions, direcció i presència d’altres joves en tornejos, el cuquet de la competició no acabi de marxar: “I tant que hi és! I si vol que li sigui sincera, no sé si marxarà mai [riu]. M’estic coneixent a mi mateixa i està sent curiós perquè, tot i tenir clar que he d’estar en una cadira de coach i no em toca a mi ara competir, hi ha dies d’entrenament que no puc evitar forçar en alguns exercicis. Després ve el penediment, però és la meva essència i això no ho canviaré! [riu].” Per a Herver, un dels punts que sempre li han costat més pair en tot aquest procés ha estat el veritable motiu que l’ha obligat a penjar el quimono i apunta que “és duríssim, lògicament, perquè és un xoc de realitat. Vinc d’una història de vida complicada, per la cardiopatia congènita que em van detectar abans de néixer, he pogut competir amb aquesta afectació i veure que he de retirar-me per l’esquena és una mica cruel. Semblava una broma”. Ara l’exkarateka segueix convivint “amb molèstia les 24 hores” i a la mínima que s’anima a exercitar-se “ja m’estic ressentint”. Tot es va agreujar quan, després d’un any gestionant el dolor per l’hèrnia i de passar pel quiròfan, “es va reproduir en molt poc temps i ja va ser inevitable pensar que era el final. Em va costar acceptar-ho i estava molt cabrejada amb la situació, tot i que m’havien plantejat que exisita la possibilitat que la dolença podia recidivar”. Tot té un procés, com ha repetit, i aquest, assegura, que l’acabarà de tancar “quan passin els Jocs dels Petits Estats”. Ara els viurà com a directora tècnica i espera que algun andorrà pugui obtenir una medalla que “és clar que sentiré una mica com a meva, i és un repte molt maco. Serà molt difícil perquè el nivell del karate als Jocs és molt heavy i hi ha competidors de petits països que són Top 20 del món”.