La moneda única compleix quinze anys fregant la paritat amb el dòlar

L’euro, la moneda comunitària, va complir ahir quinze anys a les butxaques de milions d’europeus. Un aniversari agredolç perquè alhora que es recupera l’economia europea la moneda viu hores baixes en el seu canvi amb el dòlar. Actualment, l’euro s’aproxima a la paritat amb el bitllet verd, després que el 15 de desembre caigués al seu nivell més baix dels últims 14 anys (1,0397 dòlars per euro). Segons els experts, dar­rere d’aquesta depreciació de l’euro hi havia l’anunci de la Reserva Federal dels Estats Units d’elevar els tipus d’interès en 25 punts bàsics, fins a un rang entre el 0,5% i el 0,75%.

La història de l’euro comença amb el disseny del projecte del Tractat de Maastricht (1992), que establia que els que volguessin unir-se al club monetari haurien de complir dos clars objectius: que el dèficit nacional no superi el 3% del PIB ni el deute el 60% de la riquesa del país. Per a la seva vigilància es va signar cinc anys més tard el pacte d’estabilitat i creixement, base de les revisions pressupostàries i les recomanacions en matèria fiscal als països membres i el 1998 va arribar el Banc Central Europeu.

Tot i que els ciutadans encara trigarien tres anys a aconseguir tocar físicament la nova divisa, el 1999 comença a ser una realitat l’euro com a unitat monetària a Bèlgica, Alemanya, Irlanda, Espanya, França, Itàlia, Luxemburg, Holanda, Àustria, Portugal i Finlàndia. El 2001 es va acceptar a Grècia, que prèviament havia estat rebutjada.

A partir de l’1 de gener del 1992, uns 300 milions de ciutadans de 12 països de la Unió Europea converteixen veritablement l’euro en una moneda real. Només un any més tard, Alema­nya i França van trencar el pacte d’estabilitat, norma que va quedar en suspens.

El 2007 l’euro va trontollar per primera vegada i va ser arran de la crisi econòmica que va arrencar als Estats Units: la de les hipoteques escombraries i que va viatjar a Europa convertida en crisi de deute sobirà.

Per això, la paraula rescat va passar a fer-se tristament popular a les reunions de l’Eurogrup. El 2010, Grècia és el primer país que va demanar un rescat de 110.000 milions d’euros, la gestió es va confiar a l’anomenada troica, formada per la Comissió Europea, el BCE i el Fons Monetari Internacional. Van seguir en la petició de rescat Irlanda, Portugal i Xipre. Espanya va rebre igualment una línia de crèdit bancari.

Els governs de països amb moneda única s’han mostrat convençuts que la unió monetària no pot sobreviure sense una veritable unió bancària. Malgrat els avenços en aquest camí, el projecte segueix inconclús a falta d’un fons comú de garantia de dipòsits, la creació d’un tresor comunitari, un ministre europeu de Finances i una assegurança comuna d’atur.

La divisió entre ciutadans de països creditors i deutors creada entorn a l’euro i els rescats, així com l’aparició de les forces euròfobes, va beneficiar el Brexit. Encara el Regne Unit no ha adoptat l’euro i la City és el major centre financer de la zona euro.

Així mateix, el proteccionisme acèrrim de Donald Trump i la seva voluntat d’adquirir petroli farà incrementar el bitllet verd amb la intenció de pressionar un euro que ara mateix lluita per mantenir certa recuperació. Tot plegat, no sembla que aquests fets aplanar precisament el camí de la divisa comunitària cap a la seva majoria d’edat.