“Quan t’obres a viure el dol hi veus molts tresors amagats”
46299.jpg
Quin missatge dóna davant la mort?Que en lloc d’evitar o lluitar contra les circumstàncies que estan succeint, cal fer el contrari: obrir-nos, perquè aleshores el procés és completament diferent. En la mort hi ha moltes creences culturals i idees preconcebudes que ens la fan patir exageradament. I quan t’obres a viure el procés del dol te n’adones que hi ha molts tresors amagats que no solem veure.
A què es refereix?La mort tal com la veiem com a pèrdua és només un producte de com culturalment la vivim. Però si un no s’obre a viure el propi procés no se n’adona, i sense voler ho arrosseguem amb tristesa.
Però la pèrdua d’un ésser estimat genera tanta desesperança que és complicat enfocar-ho des d’aquest prisma. Sí, perquè vivim fets, no un sistema de creences, i se’ns fa molt complicat aplicar unes idees davant d’un fet. Per això la invitació a viure el procés. Per exemple, hi ha cultures que viuen la mort d’una manera diferent: l’entenen des d’un vessant d’agraïment per allò viscut amb aquella persona.
Vostè, amb 3 anys, ja es qüestionava la vida. Què li va passar?Em vaig començar a plantejar qui he estat abans de ser el Sergi, què faig i d’on vinc. No crec que sigui excepcional fer-ho als tres anys, sinó el fet de poder recordar-ho. Estic segur que la majoria dels nens s’ho plantegen.
Com va viure la infància, amb aquests plantejaments?Anar a l’escola era dramàtic, era dur aprendre coses que per mi no tenien sentit. Tot era “has d’aprendre a multiplicar perquè si no, no ets ningú, ets un suspès”. Per mi les qüestions més personals eren vitals.
Ha trobat les respostes que buscava, amb el temps?Les que trobava llavors eren molt més vívides, ara són més conceptuals. D’adult he estat conscient que no som només éssers humans sinó part d’un univers; el meu prisma es va obrir. Als 21 anys vaig arribar a comprendre que no era només el Sergi, sinó que era una consciència, era quelcom molt més ampli.
Tot plegat sembla força abstracte. Sí que ho pot semblar, però en realitat, la concepció que tenim de la vida i de l’ésser humà és una idea, un concepte, una creença i per tant, ve del món de l’abstracció mental: la política, la religió... ens ho inventem nosaltres, no existeix en realitat.
Ha tingut mai la sensació que anava contra corrent?Això ho vaig viure d’adolescent, quan es va començar a despertar tot plegat. Però després em vaig adonar que tothom té el seu procés i que no hi ha ningú a convèncer. Per això dic a les xerrades que és una invitació a l’autoindagació.
La societat busca ara més respostes?Totalment, la gent que ve a les conferències es multiplica per dos cada any. I aquí la crisi econòmica i la de valors ajuda que la gent es faci preguntes que quan un viu còmodament no es fa.