“M’he passat hores amb el cul moll al camp del Barça”
46357.jpg
Torna, doncs, a la fotografia.Sí, havia estat treballant durant molt de temps com a fotògraf de premsa, a mitjans com El Observador, la revista Tiempo, Tribuna o l’As. Però ara fa cosa de quinze anys que ho vaig deixar per dedicar-me al disseny gràfic.
La feina en premsa crema més que una mica, oi?Sí, la veritat és que sí. També és cert que depèn del caràcter de cadascú: hi ha gent que és molt més impermeable. Però en el meu cas, a l’últim mitjà on vaig treballar hi havia situacions molt tenses i vaig deixar de fer fotos. El que passa és que alhora és una etapa que també em va agradar molt: després de tot, això de la premsa és una passió.
I què el va impulsar a agafar de nou la càmera?És un misteri. És com la primera vegada, quan vaig començar. Tenia divuit anys i havia fet un viatge a Andorra amb els pares; vaig veure una càmera en una botiga i me’n vaig enamorar. Els pares me la van comprar, perquè jo no tenia recursos, i em vaig matricular a la facultat de periodisme. A segon de carrera ja estava fent fotos com a professional.
Que n’és de ràpid!Tot va anar molt rodat. Feia com els aficionats: fotos de tot allò que em cridava l’atenció o que era insòlit i sovint les portava a El Periódico de Catalunya i me les publicaven. Aleshores un cop que van necessitar algú per cobrir un tema em van trucar. I després d’allò ja m’hi vaig quedar.
Recorda alguna feina en particular? Cap moment?Vaig viatjar molt, vaig fer moltes coses, però recordo un viatge particularment esperpèntic, organitzat per la CBS a la casa de Julio Iglesias a Miami. Allà, amb tots els personatges folklòrics del moment, des de Rocío Jurado fins a El Puma. El cert és que la feina va ser mínima i la resta del temps, olé! També recordo coses com els Jocs Olímpics d’hivern a Albertville o estar amb Mario Soares.
Si es posa a explicar...Sí, ja saps. Però la premsa té clarobscurs: moltes hores amb el cul moll al camp del Barça... I eren uns altres temps, els companys d’ara en certa manera em fan enveja: ja no han de passar temps revelant. Recordo sortir pitant cap a l’hotel i revelar a l’armari. Coses molt surrealistes.
Què podem veure en l’exposició a la Massana?És una mostra molt eclèctica, però petita, vuit imatges. Hi ha de tot, fins i tot tècnicament; blanc i negre i color, i imatges preses a Andorra o alguna al zoo de Barcelona, una zebra, amb un contrast que m’agrada molt.
Triar-ne vuit deu ser fatal, quan la tècnica permet fer-ne tantes.Terrorífic, un malson. N’esculls una i als tres dies ja no t’agrada. Però tinc una altra en cartera, per al 12 d’abril, a Encamp.