“He arribat als cent anys caminant una mica cada dia”

Com ho ha fet per arribar als cent anys?Anar caminant una mica cada dia. Caminant, caminant, he arribat fins aquí.

És de Talltendre, més amunt de Bellver. Com va ser la seva joventut?Baixava a peu a estudiar a Bellver a les monges, amb una alçada de neu que arribava a mitja cama. M’agradava anar a les festes majors a ballar i sap qui ja m’agradava? El meu home! Era alt, guapo i duia la camisa molt ben planxada. I als 18 anys em vaig casar.

Vostè ha viscut una guerra. Com va ser tot allò?Quan va començar vam deixar el nostre primer fill, el Pere, amb els avis i vam marxar cap a Perpinyà perquè era demanat a la guerra, perquè no hagués d’anar al front. La guerra va ser terrible. El meu marit, pobret, va passar per camps de concentració i presons... però no el vaig deixar mai perquè l’estimava molt i ell a mi.

Com va tirar endavant a França?Vam muntar una vaqueria. Vam començar amb una vaca i vam anar fent! En acabar la guerra vam tornar a Espanya i el marit va ser cridat a un camp de concentració, el vaig anar a buscar a Madrid i vam tornar a instal·lar-nos a Prullans. Vam tenir la nostra filla i vam anar fent de pagès. Fins passats 30 anys, que vam anar a viure a la Seu. N’he vist passar moltes.

També ha vist evolucionar el món.Quan no hi havia ni cotxes, ni res del que hi ha ara. Ara la gent es queixa que no hi ha feina, però hi ha de tot, no us podeu queixar.

Quin invent d’aquests cent anys l’ha impactat més?Els mòbils! Que puguem parlar pel carrer i poder-nos veure les cares... és fabulós!

També ha tingut molta relació amb Andorra. Com recorda el país?Sí, perquè hi viuen els fills i els néts i els anava a veure. I sempre anava a perfumar-me a Pyrénées! Als anys vint, quan Andorra era pobra i la Cerdanya era rica perquè tenia aigua i prats plans, la gent de Prullans pujava a peu a Andorra a buscar les minyones per treballar a les cases de la Cerdanya. I sap què era el primer que feien? Despollar-les perquè estaven plenes de polls.

Quin consell ens dóna a les noves generacions?Veig molt difícil la situació i crec que les passaran magres. Perquè trobar una feina serà un maldecap.

Com celebrarà avui el dia?Vindrà mossèn Parés a donar-me la comunió, al migdia vindran l’alcalde i una regidora a casa, i amb la família ho celebrarem.

Sap que em fa enveja, Josefina?Per què?

Perquè ja voldria arribar als cent anys tal com està vostè.Ha de caminar! Endavant... i no s’espanti mai!