“Anar al Dakar és la meva motivació, pura i dura”
46501.jpg
D’on li ve la polivalència esportiva?A casa toquem molt els esports. La mare és entrenadora personal i els papes sempre ens han portat a fer mil esports. Personalment sempre he procurat fer el que m’ha vingut de gust i m’ha motivat.
Vostè és Llobera amb ‘b’, algun parentiu amb l’Albert Llovera, amb ‘v’?És el meu oncle. Hi ha una part de la família que ha mantingut la b del cognom.
Deu estar encantada amb l’oncle, que ha tornat a acabar el Dakar, ara amb un camió.Estic eufòrica a més no poder. No havia conduït mai un camió i és increïble com s’ha adaptat a aquest trasto. Al·lucino.
De tots els esports que practica, per quin es decanta?La moto és la que més m’ha aportat, en sensacions i en emocions. Per això tinc ganes de seguir. Fa dos anys que hi vaig començar. Enguany participaré en proves d’enduro i de motocròs a Catalunya i també a Andorra. I he provat el gel.
Quina moto porta?Una KTM de 125 cc de l’any 2009. Està bé. No me l’acabo encara.
Pel que diu i amb els antecedents familiars, el seu objectiu seria a llarg termini el Dakar?Seria molt maco. De fet anar al Dakar és la meva motivació, pura i dura.
La primera andorrana al Dakar.(Riu) Ufff. Tant de bo. He viscut dos projectes molt a prop, el de l’Albert i el del Cristian España, i sé que realment es pot fer.
Laia Sanz és la seva ídol?Primer és l’Albert, després la Laia perquè és una pilot molt completa i la Rosa Romero, la dona del Nani Roma, perquè va començar amb la moto a la mateixa edat que jo i m’hi sento identificada.
Canviem d’esport, el futbol. Vostè és internacional. M’agrada molt jugar, veure’l no tant. Ara que estudio a Barcelona estic en una universitat entrenant dos cops per setmana. Vaig tocant pilota. I si em crida la selecció, encantada.
Què la va portar a córrer la Marató dels Cims a la seva edat?La vaig fer per enfortir-me mentalment. Se’m fa més dur córrer 10 quilòmetres per carretera que una marató per la muntanya. Se’m fan molt durs els esports monòtons. M’avorreixo.
I per fugir de la monotonia no hi ha res com el Panda Raid.El vaig fer amb la Berta Bigordà, que és com la meva germana. Vam guanyar la categoria femenina i si no ens haguessin penalitzat també la general. Va ser una experiència brutal. És un raid solidari i impacta molt la mirada dels nens quan els dónes un boli. Se’t posa la pell de gallina.
Vostè estudia segon d’enginyeria de disseny industrial, cap a on es vol decantar?Aquesta carrera té un marge molt ampli de feines. És una carrera de projectes i pots tocar una mica de tot. Per això m’agrada. No t’encamina només a un cantó.