“El Patronat de Dames et fa tocar sempre de peus a terra”
Què li ha aportat el Patronat de Dames aquests anys?Tots naixem de peus a terra i després, segons com et va la vida o la teva manera de ser, t’enfiles. I estar al patronat és una manera de tocar sempre de peus a terra, veure els problemes que hi ha... et fa ser més sensible. Si no hagués tingut aquesta experiència jo no sé com seria.
La institució ha passat per anys de tot, també els de la forta crisi.Sí, i ho vam passar fatal: vam tancar el Dau, el primer servei extraescolar del país, la guarderia va estar a punt de desaparèixer, molta gent es va donar de baixa... Va ser un desastre.
Van ser pioneres a crear serveis socials que no tenia el país. Va ser un grup de dones que es va adonar de les necessitats i que es treballava 365 dies l’any. I també voldria un reconeixement per a l’Emilia Calle, Ita, que recentment ens ha deixat: va estar molts anys de directora i és qui va fer la guarderia gran.
Quants nens han pogut passar per la guarderia?No ho sé exactament, però si anés preguntant pel carrer, la gent que ara té uns 40 anys segurament tota li diria que hi ha passat.
També van ser la primera ONG del país. Tindrà força històries per explicar.N’hi ha de molt divertides i de molt tristes. En recordo una d’entranyable: un senyor gran i sol amb pocs recursos necessitava una rentadora i ho vam anunciar al Diari per demanar col·laboració. Ens va trucar una senyora portuguesa dient que ella li podia fer de rentadora dues hores a la setmana. Allò em va tocar al cor.
El patronat ha rebut sempre resposta de la ciutadania quan ha demanat ajuda?I tant! Hem demanar de tot, des d’ulleres fins a sabates ortopèdiques, i molts cops en menys de 24 hores les hem tingut gràcies a particulars i institucions. Crec que menys rajoles per fer un lavabo, he demanat de tot! I miri, ara que hi penso fins i tot això també ho vaig demanar un cop!
A Andorra hi ha desigualtats?N’hi ha, però també molta gent que no gosa demanar ajuda. En molts casos hem aconsellat que parlin amb l’assistent social del comú o el Govern i ens diuen que no, que ja se’n sortiran tot i que ho estiguin passant fatal.Fa tres anys que també presideix la junta rectora de l’Escola de Meritxell. Hi ha integració dels discapacitats?Des que hem entrat nosaltres, que és el que jo sé i sense desmerèixer el que passava abans, he notat un canvi important. Estem integrant els nens a tot arreu: van al bàsquet, al Cirque du Soleil, a les festes majors, al cine... Durant anys l’escola ha estat la gran desconeguda, fins i tot per a mi.
Creu que amb els anys ha canviat la visió social envers el col·lectiu?Sí, abans s’amagaven. Però crec que passava a tot arreu. Tothom ha de saber que són uns nens amb unes capacitats diferents, res més.