“L’activitat s’ha de veure com una medicina, no un ‘hobby’”
Quan patim una malaltia greu, potser l’últim que ens ve de gust és fer esport.És cert que d’entrada el diagnòstic és un xoc, però aquesta activitat no s’ha de veure com a hobby, sinó com una medicina més, a part del tractament. El pacient ha de tenir en compte que les classes són per curar-se, perquè si fa exercici obtindrà una millor qualitat de vida.
És aconsellable fer activitat física en aquests casos?Es pot fer sempre que hi hagi llum verd per part del metge. Hi ha poques excepcions: si has fet quimioteràpia 24 hores abans, o si hi ha un malestar molt gran que ho impedeixi, com nàusees, dificultat respiratòria o taquicàrdies.
Com repercuteix l’exercici en el benestar del pacient?Hi ha molts estudis que demostren que els pacients que fan esport milloren en força i resistència cardiovascular, i pateixen menys fatiga. A més, evolucionen des del punt de vista psicològic, perquè es redueixen les depressions, l’estrès i l’ansietat.
Hi ha un tipus d’activitat per a cada estadi de la malaltia?Sí. Per exemple en la fase postoperatòria cal començar amb treballs de mobilitat, estiraments i relaxació, perquè segurament hi haurà una atròfia muscular molt important. A mesura que l’estat del pacient millora, pot començar a fer treball muscular, sobretot de resistència aeròbica.
Ha incidit en la millora des del punt de vista anímic.Sí, perquè més enllà del que fas a la classe, hi ha una altra part molt important, que és la psicològica. Com t’arriben els pacients, i en quin moment del diagnòstic... Per això és fonamental la manera com els tractes. Lògicament, has de tenir present que, a més d’ajudar-los a batallar amb la fatiga que els provoca tractament, hi ha un component psicològic, que consisteix a ajudar-los i a motivar-los.
Havia treballat abans amb malalts de càncer?Individualment, sí, amb entrenaments personalitzats. Aquí, a Andorra, n’he tractat a dos. Un noi jove que portava una vida força sedentària, i ara gràcies a això fa molt esport –de fet ja ha superat la malaltia–, i una dona més gran a qui li va costar més tirar-ho endavant, ja que les classes li suposaven un gran esforç.
Què aporta l’activitat en grup?És importantíssim, perquè no és el mateix estar sol amb el preparador físic que en companyia d’altres persones que estan en la teva situació i t’entenen.
Té por que els casos que tracti l’acabin afectant?Estic molt acostumada a escoltar el pacient, a entendre’n les preocupacions i a posar-me en la seva situació. I, a més, tinc molta motivació per tirar endavant aquest projecte. Hi haurà moments durs? Segurament, però davant aquestes situacions has de saber escoltar el malalt, intentar ajudar-lo i que surti de la classe alleujat de les seves preocupacions. És la meva feina i és el que m’agrada fer.