“A certs llocs deien que el bàsquet era per a senyoretes”

Té alguna cosa a veure amb el bàsquet l’operació? Doncs sí, m’ho vaig fer jugant. Encara jugo amb amics. M’ho passo pipa fent partits de pati, que dic, i espero seguir.Van pensar llavors la dimensió que agafaria aquest club?No podíem pensar-hi perquè en aquella època el bàsquet no tenia la visibilitat d’ara. Fins i tot a certs llocs deien que era un esport per a senyoretes, l’esport d’homes era el futbol. Tampoc era l’objectiu, llavors era que jugués la gent d’Andorra, passar-nos-ho bé i arribar al màxim que poguéssim.

Algun record especial?Alguna vegada que vam guanyar un campionat. Però recordes molt el dia a dia amb els companys. Al final t’ho passaves gairebé millor entrenant que jugant, hi havia molta camaraderia.

En què surt guanyant l’esport ‘amateur’ de llavors respecte al professional d’ara?Un motiu pel qual vaig deixar de jugar va ser quan van fitxar les primeres tres persones de fora. Sempre havia pensat que el que havíem creat era per jugar la gent d’aquí. Està molt bé tenir un equip com el que tenim ara però no era ni el meu objectiu ni el de molts llavors. Ara, que tampoc veuríem els partits que es veuen ara. Té els seus pros i contres.

Enquesta, va. Allò bo de l’equip.Vicenç Alay i Xavi Vives, ales. Circulaven bé, tenien bon tir...

La part lletja, allò rocós.Més que lleig diria peculiar. El Joan Baró, pel seu estil rocambolesc. Però no era dur, en aquella època no hi havia malícia.

I la part dolenta, en el sentit del més bromista.Llavors tots ho érem bastant. Un que tenia i té encara un sentit de l’humor molt àcid és el Vicenç Alay, però qui més qui menys tots fèiem conya. Érem un grup d’amics, que ens coneixíem del car­rer, del col·legi.

Poden presumir de samarreta.Sí, és fenomenal. La que he dut per a la foto la vaig portar cinc anys, rentant-la a casa, és clar. Quan anàvem a Espanya a alguns ens deien els republicanos. Era la dècada del 1970, encara amb el franquisme. Els havíem d’explicar que no, que eren els colors de la bandera d’Andorra, i és que el blau, segons com, semblava morat.

I anaven patrocinats per la botiga Sporting.Sí. El propietari ens van regalar l’equipació, uns xandalls i una bossa d’esport. Per a nosaltres allò va ser un luxe.

Una altra època, vaja.La pista era la sala de festes d’Escaldes. Si es feia una festa a la nit quan acabàvem l’anàvem a netejar. Tot ens ho fèiem nosaltres. Al principi no hi havia dutxes i et canviaves als lavabos.

Com anirà la cosa aquest any?Tal com va l’equip veig el play-off difícil, crec que quedaran pel mig.