“A una cosa com la que vaig fer no t’hi pot obligar ningú”
48996.jpg
Què la va portar a explicar les seves vivències?La meva història havia arribat a molts mitjans de comunicació internacionals, fins i tot abans que jo deixés l’Afganistan. Un cop ja vaig ser a Europa [va ser acollida per una família de Badalona l’any 2006], vaig pensar que si no ho explicava jo, igualment ho explicarien, però a la seva manera. I estava convençuda que havia de ser jo mateixa qui ho fes.
Als 11 anys comença a fer-se passar per un nen per treballar i ajudar a casa. Li va costar molt prendre la decisió?Sincerament no, entre altres coses perquè no hi havia gaire opcions per sobreviure. Les dones no podien treballar a l’Afganistan, però els únics homes de la casa eren el meu germà, que havia mort, i el meu pare, que no estava bé de salut. Havia de tirar endavant, perquè a més dels pares tenia dues germanes petites, i la decisió va ser exclusivament meva, perquè a una cosa com la que vaig fer no t’hi pot obligar ningú.
Com veu la situació a l’Afganistan en comparació a l’època de guerra civil que va viure? Ha millorat, però això no vol dir que no hi hagi guerra. El conflicte és constant. Cada dia hi ha atacs suïcides, tot i que no se’n parli als mitjans si no hi ha més de 200 morts. Però la gent té clar que la solució del govern, basada en la guerra, no és una bona opció. Per aquest motiu moltes famílies han intentat fugir a Europa, perquè volen una vida millor per a ells, i estudis per als fills.
Però els països europeus es blinden davant la immigració... Des del món occidental hi ha molta passivitat davant els conflictes armats, però tampoc volen que la gent que fuig de la guerra entri a Europa. És un peix que es mossega la cua. Si occident fes tasques de pacificació en lloc de subministrar armes i enviar més forces militars, no hi hauria refugiats, perquè a ningú li agrada marxar del seu país. Jo mateixa vull tornar a l’Afganistan.
Tot i la inestabilitat?Sí, perquè crec que el meu país necessita persones formades per prosperar. Ara mateix estic estudiant educació social, d’aquí poc em graduaré, i en un futur vull tornar al meu país per ajudar en tot el possible. Allà no tothom té accés als estudis. La situació és molt desigual.
En quin sentit?Un cop l’any viatjo a la meva ciutat, Kabul, i ara allà hi ha universitat, moltes escoles, hospitals... Però les ciutats de províncies no estan tan desenvolupades. Allà els joves ho tenen més negre.
Confia que la reconstrucció de Kabul s’estendrà a altres parts del país? Les fàbriques i els camps van quedar destruïts. La producció es va ensorrar, i això va comportar pèrdua de llocs de treball i un futur molt poc prometedor. Ara hi ha el repte de, mica en mica, anar aixecant el país de nou i, pel que he pogut veure, les noves generacions s’ho estan prenent molt seriosament. Estic convençuda que ens en sortirem.