Naïma Fernández
“A vegades és més fàcil tocar la fibra sensible que fer riure”
Entrevista a Naïma Fernández, membre de la Companyia Carbassó, que compleix deu anys
És una de les tres membres originals que encara són al grup, que fa 10 anys representant ‘E.R.’, de Benet i Jornet, amb direcció de Joan Hernàndez. La segona funció, demà a l’auditori Claror (21.30 h.)
Deu anys ja són paraules majors. S’imaginava que arribarien fins aquí?
En cap moment. Tot va començar perquè fèiem tallers de teatre al Centre Cultural. Un any no es van poder fer els cursos, però nosaltres volíem fer alguna cosa. Ens vam reunir una amiga, la Natàlia Garrido, i jo, i vam començar a escriure una obra a la qual es va anar sumant gent. Al final ja érem una bona colla, i quan va estar acabada li vam proposar a la Mireia Codina que ens dirigís. Així va néixer Sexualment equilibrats, el nostre primer espectacle
I el projecte es va consolidar...
Al principi, la Cia. És Grata ens va apadrinar. Ens ajudava a fer escenografies, ens donava suport econòmic amb una part de la seva subvenció... i així fins que ja ens vam fer mig adults, i ens vam poder constituir com a companyia.
És complicat trobar textos que s’adaptin al grup?
El problema és que a les biblioteques d’Andorra hi ha poc teatre. Per sort, directors i exmembres que viuen a Barcelona ens han trobat fàcilment els textos allà, sempre en funció del nombre d’intèrprets disponibles en cada moment, o de si buscàvem més comèdia o drama.
Se’ls identifica molt amb el teatre còmic.
Sí, pràcticament sempre hem tirat més cap aquest cantó. Però a partir d’S de Shakespeare també hem fet teatre seriós.
Se sol dir que en l’ofici d’actor és molt més difícil fer plorar que fer riure. És cert?
No sé fins a quin punt és veritat. A vegades és més fàcil tocar la fibra sensible al públic, que fer una conya que creus que funciona molt bé i que després resulta que no fa riure.
Tindrà milers d’anècdotes...
Recordo que a l’obra Jo mai mai la gent va riure en una escena molt dramàtica, en què una noia se suïcida. Aleshores ja ens tenien classificats com a grup còmic. I a l’inrevés també ens ha passat: gags que creus que faran gràcia i et trobes amb un silenci inesperat. També hi ha dies que un gag funciona i d’altres que no. El públic no sempre és igual de receptiu.
Costa implicar la gent en el teatre amateur?
És molt difícil, sobretot a l’hora de buscar nous membres, perquè la gent no té temps o ganes d’assajar després de la feina, o li agrada el teatre però no es veu amb cor de representar una obra sencera. I l’altre problema és que ens costa molt trobar homes. Gairebé sempre hem estat noies, i això també complica les coses a l’hora de buscar textos...
Una última curiositat. D’on ve el nom de la companyia?
[Riu]. D’adolescents, a la colla fèiem servir la paraula carbassó com a metàfora de l’acte sexual. Quan ens van trucar des de la mostra de Teatre Jove d’Encamp, perquè els feia falta urgentment un nom per inscriure’ns, no ens va costar triar-lo. Més tard hem tingut ocasió de canviar el nom, per exemple quan ens vam formar com a companyia, però ens hem quedat amb Carbassó...