“L'autodisciplina i el treball no fan mal a ningú”

De petit m’agradava fer els deures; era un nen raret?

Actualment hi ha un cinc per cent d’alumnes que tenen aquesta predisposició. I és molt! La majoria estan tan distrets amb el que tenen a l’abast que els costa molt posar-s’hi. I molts també pensen que els deures no serveixen per a res.

I tenen raó?

No, és clar. Els deures són molt importants perquè obliguen l’alumne a treballar altres formes d’aprenentatge individual, diferents a les que treballa a l’aula, i l’obliguen a tenir autodisciplina. El que cal veure és quin tipus de deures els posem.

És una bona estratègia fer els deures amb els companys?

No és dolent que hi col·laborin; al grup sempre hi ha algun que és més espavilat i que pot ajudar la resta a aprendre més. Però avui dia tampoc no es dóna tant que quedin a fer els deures, perquè la majoria fan tantes activitats que arriben molt tard a casa.

Massa activitats extraescolars, potser.

La conciliació familiar és un problema molt complicat. Els pares treballen fins tard i no volen que mentrestant els fills s’estiguin a casa fent el dropo. Però, alhora, si carregues els fills d’activitats extraescolars, quan arriben a casa estan molt cansats per fer els deures.

Quines estratègies han d’adoptar aleshores els pares perquè els fills facin els deures?

Caldria no deixar-ho per a última hora, havent sopat. Es tracta de buscar temps per fer el que necessiten presentar l’endemà; estar a sobre però deixar al mateix temps que siguin autònoms... I predicar amb l’exemple: si els dius que facin els deures i et poses a mirar la televisió no els ajudes gaire a entendre per què els han de fer. A més, cal començar a aplicar aquestes estratègies quan són a primària perquè després és encara més difícil.

Què fem si el fill ens demana ajuda perquè no se’n surt i resulta que nosaltres tampoc?

Tant si saps la solució com si no, cal que aprenguin a resoldre els problemes per si mateixos, perquè aquest hàbit els serà útil més endavant. L’autodisciplina i el treball no fan mal a ningú. No es bo donar-los la solució d’entrada, però els pots ajudar cercant-la junts a Internet, per exemple.

Aquí és on apareix això que en diuen la “bretxa tecnològica”.

Aquesta bretxa cada cop és més petita perquè l’ús de l’ordinador ja s’ha estès a tots els àmbits. Amb aquest problema cal tenir paciència i pensar que es tracta d’una segona alfabetització. A banda que per als pares és una obligació conèixer les eines que fan servir els fills. L’ordinador és una eina meravellosa, però també implica molts perills.

I si, malgrat tot, no fan els deures, els castiguem?

El càstig, a la llarga, no funciona. Els pots oferir incentius, però no materials, sinó com ara fer activitats conjuntes: els nens estan desitjant passar més temps amb els pares.