“M'agrada ajudar la gent, de gran vull ser policia”

Què representa per a vostè el premi atorgat per l’Associació dels Condecorats de la Legió d’Honor i de l’Orde Nacional del Mèrit francès?

En un principi no volia presentar la meva candidatura al premi. Ho veia com si fos aprofitar-se d’una bona obra. Que et donessin diners [el premi està dotat amb 600 euros] per haver salvat la vida a algú com si fos una recompensa. Però, d’altra banda, també em va agradar perquè va ser un reconeixement del que vaig fer.

Per què s’hi va presentar?

Al meu professor, monsieur Busquet, li vaig parlar del que havia passat a Soldeu, que havia estat jo, i em va dir que presentés la candidatura. No volia, però finalment em vaig decidir a fer-ho.

I el guanya.

Sempre pensaré que m’han recompensat i em sento una mica malament per això. Però també em va agradar perquè els pares es van sentir molt orgullosos de mi i jo també. No sé com explicar el sentiment que tenia.

Què farà amb els diners?

Encara no ho tinc clar. O els gastaré amb la meva família en unes vacances o els estalviaré.

Com va ser aquell 12 de febrer?

Plovia molt, feia molt mal temps i la meva mare em va dir que no anés a esquiar. Hi va insistir molt. Però jo volia anar sí o sí, perquè alguna cosa dins meu em deia que anés a esquiar. Vam anar a entrenar a l’Avet i després de vàries baixades vaig passar per un caminet per no destorbar els meus companys. Em vaig trobar un pal d’eslàlom i vaig mirar cap avall. Hi havia un nen fent moviments estranys i els seus amics també feien gestos.

I com va reaccionar vostè?

Vaig deixar els esquís i el pals. I en apropar-me vaig veure que s’estava ofegant. El meu cap em va dir: “O reacciones o el perds.” Li vaig treure el vestit d’esquí i l’anorac per intentar fer una tècnica de reanimació. Va ser en aquell moment que vaig veure que s’estava ofegant amb una corda que tenia al coll i no podia fer la reanimació. Va ser llavors quan, cridant desesperadament, un pister es va adonar i va venir ajudar-nos.

El va portar fins a la pista.

Sí. No sé d’on vaig treure les forces per pujar-lo mentre el pister cridava els metges. No em van deixar quedar-m’hi perquè estava en parada respiratòria.

Va passar por?

Gens. Va ser un acte instintiu.

I aquí va acabar tot?

No. Els meus pares primer no em creien, però després la mare va trucar a l’hospital i vam poder comunicar amb l’habitació del nen. La mare del noi (té 13 anys i és català) em va donar les gràcies per telèfon des de l’hospital. Uns dies després vam tornar a parlar per telèfon i més tard vaig rebre un regal seu amb una orquídia i una foto del nen amb els pares.

Els joves tenen fama d’incívics i poc solidaris. Com ho veu?

I és que és cert. Potser sóc l’excepció que confirma la regla. M’agrada ajudar la gent, de gran vull ser policia.