“Cada dia és un viatge, amb la gent que trobo a Andorra”

Quin canvi!

Confesso que trobo a faltar la temperatura del tròpic. Però a Andorra m’encanta aquesta harmonia entre les diferents cultures, cada dia és com un viatge pel món amb la gent que em trobo. I tots tenen en comú un gran amor per la natura. És extraordinari. De fet, ja havia conegut el país abans d’instal·lar-m’hi i havia estat un amor a primera vista.

Li va ser fàcil integrar-s’hi?

Sí, absolutament. Ho vaig aconseguir sobretot gràcies a l’escola dels fills, que és el lloc on tothom acaba per trobar-se.

I aprèn català. Disculpi, però no tots els francesos es decideixen.

A mi em va semblar important també per als fills, era el millor exemple que els podia donar: fer-ho jo mateixa.

Com es va ‘enrolar’ en l’Aliança Andorrano-Francesa?

En arribar al país em vaig marcar com a prioritat integrar-me; sobretot, aprendre català. I sempre he estat molt activa, em cal fer coses, així que vaig contactar amb Jacques Carcy i de seguida em va proposar una missió. Després, em vaig fer càrrec de l’àrea pedagògica de l’Aliança i he participat en projectes com les emissions a RNA. Hi ha un ambient simpàtic.

Ara es posa al capdavant.

L’Aliança volia canviar una mica la imatge i posar una dona al capdavant, una elecció de Carcy i Xavier Espot. Jo l’he rebut com una missió complicada i decisiva, també amb una mica de por, és clar, però sé que tinc el suport de tot l’equip, que és molt dinàmic, i això em dóna confiança.

Expliqui’ns exactament quina és la funció de l’entitat.

L’Aliança actua pràcticament arreu del món, amb una missió pedagògica i cultural. L’estatut que tenim a Andorra és una mica diferent perquè aquí hi ha la presència de l’educació nacional, així que el nostre vessant pedagògic és una mica menys important que en altres territoris. En l’àmbit cultural, col·laborem amb totes les institucions franceses representades al país, i també amb les andorranes, per descomptat.

Es parla tan bé a Andorra el francès com seria d’esperar?

Bé, hi ha una generació, els que tenen prop de cinquanta anys, que el parlen molt bé. Després, imagino que hi va haver molta immigració, amb l’explosió econòmica, i es va perdre. Ara crec que hi ha una més gran demanda. Per exemple, en els últims dos anys cada cop hi ha més empreses que ens demanen cursos molt adaptats.

Entre els seus objectius?

Desenvolupar l’escola, amb classes de conversa. I seguirem amb les conferències, alguna exposició i, sobretot, les projeccions als cinemes d’Illa Carlemany, una programació de pel·lícules actuals que asseguro que no és gens fàcil de gestionar i portar.