“Tothom em deia que ja trigava a fer-me capellà”

Ha d’admetre que el seu cas no és gaire freqüent...

Vaig entrar al seminari el 2008, quan tenia 43 anys. Però haig de dir que la decisió tampoc va ser sobtada, perquè feia temps que li anava donant voltes. Vinc d’una família força religiosa. De fet, un dels meus germans també és capellà. Així, després d’una profunda i llarga reflexió, i quan em vaig sentir preparat, vaig donar el pas.

El procés va ser complexe?

Va ser el mateix arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, qui em va guiar en tot aquest camí. La meva preocupació principal era l’edat, però ell va apostar fermament per mi i em va convèncer que la meva situació no era diferent a la de qualsevol altre seminarista. Vaig superar els estudis sense problemes, fins que em vaig ordenar sacerdot ara fa dos anys, el juliol del 2014.

Com va rebre la decisió el seu cercle d’amics i familiars?

No els va sorprendre, més aviat al contrari. Jo estava contínuament xerrant sobre el tema i mostrava les meves inquietuds religioses de manera molt oberta. Per això, tothom sempre em deia que ja trigava a fer-me capellà.

Fins aleshores, la seva havia estat una vida normal i corrent.

Com la de qualsevol altre immigrant. Vaig arribar a Andorra el 1985, quan tenia poc més de 20 anys. Ja tenia dos germans vivint al país, perquè a Salamanca, d’on sóc, hi havia poques opcions de feina. En canvi Andorra vivia l’edat d’or del boom turístic i hi havia feina a dojo. I a casa érem vuit germans i havíem de tirar endavant com fos.

I de què va treballar?

Vaig fer una mica de tot, passant per totes les feines típiques d’Andorra: hostaleria, comerç, transport de mercaderies, conductor d’autobusos... fins i tot, ja els últims anys, vaig tenir ocasió de portar un taxi! Hi havia molta feina i a més tenies l’opció d’anar canviant i millorant en l’aspecte econòmic i personal. El mercat no estava tan estancat com ara.

Com va sorgir aquesta feina de taxista?

Va ser de casualitat. Estava treballant com a conductor d’autobusos i uns taxistes ens ajudaven en el transport dels clients. Era un servei porta a porta per apropar-los a l’estació, o portar-los a casa. Un d’aquests taxistes va morir i la seva vídua em va oferir la possibilitat de quedar-me amb la llicència. I vaig acceptar. Va ser tota una experiència, malgrat que quan vaig començar a dedicar-me la cosa ja començava a anar de baixa. Hi vaig estar des del 2006 fins al 2008, just quan va començar la crisi.

Li preocupa la manca de vocació entre els joves?

Sí, estem en un moment delicat. El jovent està despistat i té l’atenció posada en altres coses, potser més immediates. A més, la nostra societat està vivint canvis molt profunds, en l’àmbit social, familiar i psicològic, i això fa que molt poca gent es plantegi aquestes coses. Per això crec que és important que l’Església trobi la manera de tornar a engrescar els joves.