“Vaig aprendre un ofici que m'acompanyarà sempre"

Per què el Diari?

Acabava de finalitzar la carrera, l’explosió del periodisme digital, i no hi havia gaire feina a Barcelona. Va sortir l’oportunitat de pujar a Andorra i vaig pensar que podia ser una bona oportunitat.

Com va ser el primer dia?

Vaig estar tota la tarda per redactar una notícia a la secció d’Internacional, que havia d’agafar d’un teletip. Recordo que em miraven com... aquest no en sap gaire. Dos anys després ho feia en 20 minuts i millor que en tota una tarda.

Li va costar adaptar-s’hi?

Va ser un xoc important. Parlaven una mateixa llengua però era un país diferent. No era una transició tan fàcil com semblava. Al Diari passàvem moltes hores, redactant una realitat que no era la teva i que no coneixies, un ofici que encara no dominaves... Era molta feina de cop. Però va anar-me bé per entendre que allà on vagis t’has d’adaptar.

Alguna anècdota?

Vam venir diversa gent, d’edats semblants, circumstàncies similars... Va ser entretingut. Anar a treballar era divertit, hi havia complicitat i una mostra és que moltes amistats encara duren. No era la mili, però sí semblant.

Periodísticament parlant, com era l’Andorra de final dels 90?

Al Govern acabaven d’arribar els liberals, era un moment de canvi. Va esclatar la crisi del tabac, amb Espanya pressionant per combatre el contraban... Era una època en què Andorra buscava el seu lloc a Europa fins al punt que certes tàctiques no es podien permetre. En l’àmbit polític van ser uns anys interessants i moguts, amb Brussel·les que començava a estar damunt. Era un moment de canvi a Andorra, amb moviment, una etapa ni fàcil ni tranquil·la.

Molt diferent del que deu estar vivint ara a Brussel·les?

El que vaig aprendre a Andorra em va servir. Podia fer informació molt local, com ara la inauguració d’una guarderia, però aquella mateixa setmana venia el Copríncep Jacques Chirac. El que hauria estat parlar amb un alcalde, a Andorra ho feia amb ministres. Em va servir per moure’m per ambients als quals no hauria tingut accés si m’hagués quedat en un mitjà local català. Quan véns aquí veus coses. Vas a l’Elisi perquè hi ha una manifestació pels atemptats de Charlie Hebdo però jo, potser a l’Elisi no hi havia estat, però sí a París en una visita oficial de Marc Forné. I hi havia estat amb el Diari d’Andorra. Tot allò em va servir per agafar perspectiva. Quan vaig marxar del Diari vaig pensar que havia après un ofici i uns coneixements que m’acompanyaran sempre.

Segueix l’actualitat andorrana?

Segur que més que qualsevol altre periodista d’aquí. A banda de l’interès informatiu, hi ha el personal. De vegades he assistit a actes que per a altres és un més de l’agenda de la Comissió Europea però per a mi és especial. Em ve de gust ser-hi, entenc la transcendència que té tot plegat. És una cosa que vaig seguir d’una manera molt intensa durant dos anys i que sempre quedarà.