“Dormim les mateixes hores que els que corren la Ronda”

Vostè coordina a l’Andorra Ultra Trail disset caps de zona repartits per tot el país, què fa exactament?

Conjuntament amb el Gerard Martínez estem a la zona base, a Ordino, controlant la seguretat i coordinant les diferents àrees, que poden anar de 10-15 quilòmetres a 20-25. També mirem que tot el traçat estigui marcat de manera homogènia i que la informació arribi d’una àrea a l’altra.

El pitjor és haver d’estar sempre operatiu?

Sí. Tenim ràdios i un telèfon per estar connectats en tot moment. El Gerard i jo fem torns a la nit i dormim dues o tres horetes cadascun. Sempre ha d’haver-hi algú per a qualsevol emergència o qualsevol problema que sorgeixi.

Quantes hores s’hi passarà?

Des de les sis del matí de divendres fins a la una de diumenge.

I després, vacances?

En acabar estem com si haguéssim fet la cursa però sense que els músculs hagin patit. Quant a hores de son dormim el mateix que els corredors que fan la Ronda dels Cims.

Vostè que hi és des de la primera edició, com valora el creixement de l’Andorra Ultra Trail?

Penso que ha anat evolucionant de mica en mica, sense un creixement ràpid. Ara hi ha una oferta de curses en què tothom pot trobar el seu espai, respectant el medi ambient.

Sobre això hi ha hagut crítiques.

És cert que és un tema que preocupa la gent, però jo sóc un amant de la muntanya i si fos una cursa realment agressiva per al medi ambient mai a la vida hi hauria col·laborat.

I no ens estem passant una mica tots plegats, curses de cada cop més quilòmetres, màxims desnivells...

Potser sí, però els corredors que fan aquestes curses tan llargues estan ben preparats. Amb tot segurament si parles amb metges et diran que tot això no és bo per al cos. Potser és millor per a la ment.

Però hi ha hagut morts en curses de gran distància.

Sí. Pot morir gent a tot arreu. En una cursa de tres o quatre hores o en una de seixanta. Per nosaltres la seguretat és cabdal, però no oblidem que estem a la muntanya i el risc sempre hi serà i no podem evitar-ho.

Quin ha estat el pitjor moment de totes les edicions?

El primer any va ser el més bèstia. Va haver-hi tempestes i vam haver de neutralitzar la cursa diversos cops. Van caure llamps a prop dels corredors i vam patir.

I alguna història emotiva?

N’hi ha moltes. Recordo una d’un corredor que va passar durant la cursa pel llac on un any abans havia mort el seu pare, s’hi va parar, va mirar al fons i va parlar una estona, com si ho fes amb el pare.