“Deia que no en faria i ara hi dedico 100 hores setmanals”

No se’n veuen gaires, d’homes puntaires.

No gaires, és cert. La meva dona va començar a fer-ne fa uns deu o dotze anys al casal del barri, i quan l’acompanyava a les sortides que es fan durant l’any i ens aplegàvem els marits jo sempre deia que mai no faria aquestes mariconades. I ja ho veu.

Costa d’oblidar, l’educació de l’escola franquista.

A l’escola, i a tot arreu, de petits ens educàvem que les feines de la casa eren cosa de nenes i que els nens ens havíem de dedicar a activitats més virils, per dir-ho així. Fins i tot a casa, si feia per ajudar la mare ella mateixa em deia que ho deixés estar. Amb les puntes de coixí, però, hi ha un detall curiós, perquè vaig llegir que l’origen té a veure amb la manera com es teixien les cotes de malla a l’edat mitjana, de manera que es pot dir que, en un principi, era cosa d’homes.

Com va ser que va començar a dedicar-s’hi?

Quan pares atenció t’adones que les puntes són matemàtica pura. Fa un parell d’anys la meva dona va començar a ensenyar-me. Al principi vaig anar practicant amb punts senzills, i les feines que teixíem les regalàvem per Nadal. I ara vaig fent de mica en mica. Hi dedico entre 80 i 100 hores a la setmana.

Doble jornada laboral, déu n’hi do!

Doncs no és gaire temps, no es pensi. El que passa és que tinc una altra afició: toco el violí.

També demana molt temps.

Va ser precisament arran d’una trobada de puntaires, farà uns set anys. Hi havia un lutier que venia violins, però amb una utilitat més decorativa que no pas musical, i en vaig comprar un; però a casa em va agafar la curiositat de saber com sonava i al final vaig buscar algú que m’ensenyés a tocar-lo. I vaig tenir la sort de trobar una professora russa molt bona, amb qui encara segueixo fent classe.

Entre una cosa i l’altra no li deu quedar gaire temps lliure.

No m’hi puc dedicar com voldria, però penso que quan em jubili ja hi dedicaré més temps. Quan et jubiles és important tenir una afició que t’ompli.

Quan fa puntes amb la dona, competeixen entre tots dos?

No, entre d’altres coses perquè la meva dona en sap molt més. A mi em queda moltíssim per aprendre. Cadascú fa el seu coixí i ella em guia si veu que hi ha res que no em surt bé o que no sé fer.

Deia que les feines les regalen. No tenen sortida comercial?

Si haguéssim de comptar les hores les hauríem de vendre a un preu tan alt que no les compraria ningú. Però tampoc no ho fem per diners. El que ens omple és deixar anar la imaginació i fer feines més artístiques, diferents de la punta clàssica.

Els puntaires, són millors o pitjors que les dones?

Penso que l’home, si s’hi dedica, ho fa més bé que la dona. Com que som més simples, ens és més fàcil poder-nos concentrar en el que fem.