“Ara la gent es guanya millor la vida sense treballar tant”

Com ha passat el dia?

Ha anat molt bé. M’ha visitat el cònsol de la Massana, ha vingut la família... Molt content.

I com es troba de salut?

Força bé, però he perdut molt de l’oïda. Ja ho diuen que quan ets vell t’arriben tots els mals (riu).

Amb una vida tan llarga, recorda bé la infantesa?

I tant! Miri, vaig començar a treballar als cinc anys... Aleshores ja em van llogar per vailet en una casa de pagès d’Arans. Allà feia de tot: treure fems, llaurar, dallar... Crec que és com millor s’aprèn a la vida, treballant des de petit...

I li va agafar afició a la pagesia...

Sí, vaig treballar molts anys al camp, i no només a Andorra. Més endavant, també vaig passar moltes temporades a França. Allà hi havia molta feina, però per sort vaig tenir molt bons amos. Quan no hi havia coses a fer a la vinya, treballàvem a la granja. No paràvem en tot el dia, però també és veritat que ens donaven moltes estones de descans. Després també vaig fer altres tasques aquí.

També al camp?

Al bosc. Érem un grup de 4 o 5 nois que treballàvem per a cal Cintet Tallapins. Talàvem arbres, arreglàvem el bosc, i després fèiem baixar els troncs, fins a enganxar-los al carregador del camió. Era divertit. Però, després, a casa, també hi havia feina...

És a dir, que no parava.

Hi havia molta cosa a fer, sobretot a l’estiu: dallar, recollir l’herba, transportar-la, conrear i assecar tabac, cuidar els animals...

Què en pensa que els joves no vulguin continuar amb la tradició ramadera?

La situació és molt diferent. Abans hi havia molta més feina de pagès. Entenc que els joves no hi vulguin treballar, estan per altres coses: una botiga, un comerç, un negoci... això els agrada més. I és normal, perquè la del camp és una feina molt pesada. Ara la gent es guanya molt millor la vida, i potser sense treballar tant.

Vostè ha viscut de prop la transformació d’Arinsal, i va treballar al primer telecadira. Com eren aquells temps?

Sí, al telecadira hi vaig estar 12 anys, des que el van obrir. Fins i tot vaig treballar a les obres de la plataforma. Després, feia anar la maquinària i ajudava la gent a pujar i baixar i a carregar els esquís a la part del darrere. Ens passàvem tot el dia a les pistes. Ens emportàvem el dinar de casa, i molts cops mentre dinàvem havíem d’atendre els esquiadors.

Una feina a temps complet.

Marxava de casa de bon matí i quan la gent arribava nosaltres ja havíem arreglat una mica les pistes. Passàvem molt de fred. I en aquella feina no fèiem mai vacances, perquè aquell telecadira funcionava tot l’any...

En 100 anys haurà vist molts canvis a Andorra.

Ha crescut molt. Però alguna cosa o altra calia fer. I ja va bé que aquest sigui un país turístic, perquè ja hem après que si no ve gent, no hi ha peles