“El poble salva el poble, ja que no ho fan els polítics”

No havia fet mai de cooperant, però aquest cop va decidir marxar pel seu compte, per què?

Perquè és vergonyós el que està passant. Em va canviar el xip quan la UE va signar el tractat amb Turquia per canviar persones per diners, aberrant; i vaig decidir que havia de fer alguna cosa. Vaig veure que molt del que s’està fent és a través de la xarxa, persones com nosaltres fent cooperació cent per cent: el poble salvant el poble. Ja que no ho fan els polítics i els que ho han de fer, doncs ho fem nosaltres.

Va anar-hi tot sol?

Amb el fill, a través d’una ONG de Madrid, Olvidados. Ho necessitàvem per gestionar els permisos perquè aquest camp de Filippiada depèn dels militars i t’han de deixar accedir-hi.

Què es va trobar allà?

El que he trobat és la duresa de la tornada: he patit un efecte boomerang, la castanya més grossa te l’endús en tornar. Allà, entrar en un camp de refugiats és un punt i a part a la teva vida, sobretot quan veus la relació tan dura amb els militars, la manca de recursos, que la gent no tingui ni aigua potable.

Entenc que la relació amb els militars és complicada.

Molt difícil de gestionar, perquè el campament és seu, ells tenen el poder i el gestionen sense miraments. Un dia poden decidir que no reparteixen aigua, per exemple. Juguen a aquest xantatge. El magatzem és seu i consideren que fins i tot els productes de les donacions, com que són a dins del magatzem, també són seus. Confonen el continent amb el contingut.

Vostè és fotògraf de professió. Què hi podem fer, els que no tenim formació sanitària o pertanyem a professions més preparades, diguem-ne, per ajudar?

Podem fer moltes coses, moltes feines, des de fer d’ambulància amb el teu cotxe a ajudar a distribuir aigua o productes d’higiene o sabates. Tot s’ha d’organitzar. A Filippiada, avui fas una cosa i demà en fas una altra perquè tot és molt inestable, tot està a les mans dels militars. Hi ha ONG que tenen projectes –moltes, petites, perquè les grans no és que les trobis gaire– i van desenvolupant escoles, infermeries, etcètera.

Alguna història que l’hagi colpit en particular?

Totes, totes les històries són molt dures, amb gent que ha naufragat, amb famílies desmuntades, tot terrible. Potser la relació més intensa que vam establir és amb una família afganesa, que són els que tenen una situació més dura perquè no els consideren refugiats de guerra. Són gent que han gastat 30.000 euros a intentar fugir diverses vegades cap a Alemanya i els han agafat.

I des d’aquí, què es pot fer?

Ara estem començant a organitzar-nos, amb gent d’Espanya i nosaltres a Andorra, per fer una plataforma a través de la qual enviar-los fruita i verdura fresca un cop per setmana. Són 600 euros. Només donant un euro per setmana ja podem fer molt.