Viatge efímer al Terraprim

Enfilar l’Alt Urgell cap a la Cerdanya i penetrar al Ripollès per descobrir la Garrotxa i arribar al Pla de l’Estany. És un dels recorreguts més patriòticament poètics que tenim el goig de fer i descobrir. En comptes de rectes, revolts; en comptes de túnel del Cadí, collada de Toses. Itinerari de comarques, descoberta de país que ens regala un dels plaers més inescrutables: un món a l’abast més enllà de la carretera. Lluny del paisatge d’asfalt de les autopistes i autovies, el viatge fins al Pla de l’Estany és com un rosari llargarut i enjogassat que conservem ben a prop per quan l’hem de menester.

Ple d’imprevistos, els que progressivament hem anat eliminant dels nostres moviments empesos per l’obsessió de l’arribada prompta. Canviar els dotze euros que donem al consorci d’Abertis per la troballa de Planoles, Nevà i Toses; el vial de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses pels revolts salvatges de Vallfogona del Ripollès, o la variant d’Olot a Banyoles pels fesolets de Santa Pau o el poble alliberat de Mieres garanteixen una experiència de descoberta quasi màgica. Una d’aquelles vivències a les quals accedim a renunciar únicament per la lògica de l’ànsia permanent a què ens sotmet la modernitat. Només escapant-ne descobrirem qui eren els golluts, aquells habitants de la Vall de Ribes que feien menys d’un metre vint per culpa del goll i que van desaparèixer a mitjan segle passat, caient en l’ostracisme fins als nostres dies.

Sense aquests glops de vida ter­renal no palparíem tampoc com a Mieres i a Sant Miquel de Campmajor o Pujarnol no els separa pas una frontera administrativa, i com per això a la capital del Pla de l’Estany, Banyoles, existia als anys noranta un col·lectiu que es reivindicava de la Baixa Garrotxa. I d’aquí a Vilademuls, a la mateixa comarca, ter­ritori que Josep Pla va anomenar el Terraprim. De l’encimbellada garrotxina ens desplacem així fins a la plana empordanesa. Fent com feia Verdaguer: “Tota la nit he filat / vora l’estany de Banyoles, / al cantar del rossinyol, / al refilar de les goges. / Mon fil era d’or, /d’argent la filosa, / los boscos veïns / m’han pres per l’aurora.”