Balcons privilegiats

Quan hom arriba a Vacarisses per la C-58 des de Manresa o des de Terrassa són tres elements que donen la benvinguda al visitant: el campanar de l’església, el Cingle i la Tor­rota. Per als habitants del poble, la silueta de la torre, amb Montser­rat al fons, i cada relleu de la imponent pedra que és el Cingle estan gravats a la retina i veure’ls és un senyal que ja s’és a casa.

La Torrota és una edificació circular d’uns dotze metres d’alt que va servir de torre de guaita. Se’n tenen poques dades històriques, però més enllà d’això és un símbol per a Vacarisses. Des del pujol on està situada s’aconsegueix una panoràmica privilegiada de Montserrat, bones vistes de la ser­ralada pirinenca i, per descomptat, una vista aèria de cada casa del poble. Cal dir que la restauració que en va fer l’ajuntament fa uns quants anys va descontentar molts assidus. Una peça molt visible de formigó que en va trencar la silueta original és el motiu de la discòrdia.

Resseguint l’elevació de terreny on hi ha la torre de seguida s’identifica el Cingle Gran (526 m), que queda penjat just a sobre del poble. A dalt de tot, les vistes són àmplies. Fins i tot es pot saludar els passejants del centre de la vila. Per arribar tant a la Torrota com al Cingle cal fer una excursió breu pels boscos de pins, romaní i farigola que cobreixen els relleus suaus d’aquest punt a la frontera entre el Bages i el Vallès Occidental. També n’és del tot característica la terra vermellosa. Anar-hi amb la sortida de sol és ideal perquè la llum potencia el color del paisatge. Ara, si s’hi va a primera hora del matí hi ha molts números de topar amb la vacarissana, la boira baixa amb nom propi de la zona.

Per als infants de moltes generacions d’estiuejants a Vacarisses la Torrota i el Cingle (i els seus boscos) han estat l’escenari de moltes aventures. La frase “anem fins a la Torrota” pot ser el preludi d’una tarda de descobriments impagables. A la tornada, per recuperar forces, res com un berenar d’estiu amb pa amb mantega i sucre de l’àvia o bé un entrepà amb l’exquisida catalana de ca la Siona (la cansaladeria del carrer Pau Casals, poc abans d’arribar a la plaça de darrere l’església).

RECOMANEM

Les cabanesde pedra seca. Vacarisses era terra de vinyes i per això abunden les barraques de pedra seca. Les ressegueix fil per randa el llibre Caminant per Vacarisses, de Joan Soler.