Xavi Fernàndez
“L'or olímpic són 94.000 euros. El paralímpic, 30.000”
Paralímpics desapercebuts als mitjans. Va comprovar amb la pròpia pell l’alt nivell que cal tenir per accedir als Paralímpics, una qualitat que creu que la premsa no valora. I ho compara amb l’atenció que reben els esportistes olímpics.
“L'or olímpic són 94.000 euros. El paralímpic, 30.000”
No ha pogut anar a Rio. Què va passar?
Em vaig estar preparant, però era molt difícil. Hi ha molts corredors.
I molt nivell?
Sí. Ho vam veure a la Copa del Món, aquest juliol, al País Basc. Hauríem pogut fer la sol·licitud però allà vam veure que la gent estava molt preparada.
Ha seguit els Paralímpics?
Sí, tant com m’ha permès la cobertura mediàtica. La dels Jocs Olímpics és molt més gran. Sí que hi ha alguns canals a la televisió, com ara Paralimpic TV, però no és el mateix.
És així malgrat que la representació d’esportistes sigui més gran, com és el cas d’Espanya.
Enguany els espanyols han aconseguit 17 medalles olímpiques i 31 de paralímpiques!
I tampoc cobren pas el mateix.
Per un or olímpic es cobren 94.000 euros i per un or paralímpic, 30.000. És menys de la meitat però el sacrifici és el mateix.
La implicació de les marques també és diferent.
La marca Joma, per exemple, assortia tots els esportistes olímpics espanyols i, en canvi, als paralímpics els volia cobrar.
Què més el molesta?
El tractament informatiu hauria de ser el mateix. Un or és un or. Tots el pateixen igual. En canvi, gairebé no hem vist com rebien els guanyadors paralímpics a l’aeroport. Hi ha una espanyola, Teresa Perales, que té gairebé tantes medalles com el Michael Phelps i pràcticament no la coneixem. També s’ha de dir que els mitjans andorrans són més justos.
De quina història no s’ha parlat prou?
Tots els mitjans van treure la notícia de dos germans a la final de la Copa del Món de triatló, on un ajuda l’altre a arribar a la meta. Als paralímpics hi havia un turc que feia tennis taula amb la boca i gairebé no es coneix. Això sí que és superació i s’ha d’ensenyar.
La superació és un concepte recurrent quan es parla dels Paralímpics. Li agrada?
Sí, està bé. Pot ajudar. Si acabes de tenir un accident i t’han tallat una cama, et pot semblar que s’ha acabat tot. Però veus aquesta gent i tires endavant.
S’ha trobat persones que li hagin dit que ha estat una inspiració?
M’he trobat amb gent que li semblava que no podia i l’he animat i acompanyat. Ara, passat un temps, és cadascú que s’ha de motivar.
Qui el va inspirar a vostè?
Aquí tenim l’Albert [Llovera] com a exemple. Però, al final, ha de ser un mateix qui es motivi i qui trobi en l’esport una via d’escapament.
Quins objectius té ara?
Vull dedicar-me al handbike, més que a l’esquí. Vull arribar al juny, quan hi ha proves importants, amb un bon nivell.
I el 2020 als Jocs?
Ho mirarem. Encara queden quatre anys.