Bernat Lavaquiol
“El més dur és quan tornes i penses en els que resten allà”
De la convicció a l’acció. A l’agost va decidir implicar-se directament en l’ajuda als refugiats. La mostra ‘Una finestra als camps de refugiades’, a l’Ateneu de la Seu, resumeix la seva experiència.
Què el va moure a anar com a voluntari als camps de refugiats de Grècia?
Veient les informacions als mitjans, i sobretot al Facebook dels grups que hi treballen sobre el terreny, em vaig convèncer que hi havia d’anar. Vaig oferir-me a algunes ONG grans però no em van contestar, fins que els de Voluntaris Independents Organitzats (VIO) van venir a fer una xerrada a la Seu i vaig contactar amb ells. Després tot va anar molt ràpid. De fet, hi vaig anar sense saber què faria.
No va tenir cap preparació prèvia per saber què s’hi trobaria?
No. Els companys em van explicar una mica com era la situació, i així que vam aconseguir entrar, perquè els camps estan controlats pels militars, em van destinar al magatzem. Al principi es passa malament, és clar, però no pots compadir-te tot el temps. Has de pensar que has anat a fer una feina per ajudar els que hi són i la fas el millor que saps. El més dur, però, és quan tornes i penses en tota la gent que s’ha quedat al camp, sense cap futur.
Diu que els camps els controlen els militars?
Tots els camps estan adscrits a un ministeri, la major part al de Defensa, i no hi pots entrar si no ets part d’una ONG i hi tens permís. Nosaltres vam entrar sota l’aixopluc d’Olvidados, una entitat madrilenya. Després, a cada camp hi ha una ONG que gestiona el dia a dia. A Filippiada qui s’encarrega de la gestió és Acnur, però no hi fan res. Va un funcionari unes hores al dia, es tanca en una oficina i després se’n va.
Va triar vostè anar a Filippiada?
Volíem anar a Idomeni, però van desallotjar el camp per la força. Ens van avisar que a Filippiada hi calia gent i vam anar-hi.
Quines feines fèieu al camp?
A més d’organitzar el magatzem i d’activitats educatives, amb els pocs recursos que teníem (i aquí vull agrair el suport que ens va donar La Seu Solidària) vam posar en marxa una xarxa per proveir els refugiats de fruita i verdura fresca un cop la setmana, perquè el menjar que portaven els militars era de baixa qualitat i gens variat (croissants industrials per esmorzar, pasta blanca per dinar i arròs bullit per sopar). Tot i així, repartir les verdures directament als refugiats ens produïa certa incomoditat.
Per què?
Perquè volíem respectar al màxim la seva dignitat. Per això, ara s’està treballant en un sistema de vals perquè siguin els mateixos refugiats qui els facin servir per adquirir fruites i verdures fresques.
Quina valoració feu de la feina dels voluntaris?
El que podem fer allà són petites accions per cobrir les necessitats bàsiques, però això és com voler tancar una ferida amb una tireta. No ens hi hauríem de conformar. Cal exigir als nostres governants que assumeixin la seva responsabilitat. Els governs europeus s’estan enriquint amb les guerres que han causat aquest èxode massiu (la pistola més usada a Síria es coneix com “l’espanyola”) i han de respondre per això.