Alícia Diz
“Tatuar-me el mugró em pot fer sentir com abans”
Recuperar l’autoestima. Té 57 anys i en fa onze que es va enfrontar a un càncer de mama. Ara serà la primera a tatuar-se el mugró i l’arèola del pit arran d’un conveni entre l’Assandca i Pichu’s Tattoo.
Ara fa anys que va superar el càncer i ara ha decidit tatuar-se el mugró.
Un cop ja m’havien fet la mastectomia radical vaig decidir de fer-me la reconstrucció mamària. Això volia dir anar a Barcelona molt sovint i va ser molt pesat. Quan vaig acabar, em quedava fer la pigmentació del mugró i l’arèola, però estava cansada de tants viatges. I no ho vaig fer. Ho vaig deixar de banda.
I ara s’ha decidit.
Que ho facin aquí a Andorra m’ho posa fàcil.
Què significa per a vostè recuperar el mugró?
Després de tot el procés, l’autoestima és l’únic que em faltava. Tatuar-lo em pot fer sentir com abans. De fet, ja abans havia pensat a fer-me un tatuatge més gran a tot el pit. Si no, quan anava a la platja em feia cosa que se’m veiés el pit sense mugró.
Té confiança amb el resultat?
Per molta pròtesi que et posis al pit, mai serà el mateix. Però si pots millorar, encara que no sigui al cent per cent, també val. A més, el tatuador que m’ho farà és el meu nebot!
I serà gratuït per a tothom?
Sí, arran del conveni entre Pichu’s Tattoo i Associació Andorrana Contra el Càncer (Assandca).
Com recorda el moment en què va saber que tenia càncer?
Horrible. Primer m’havien dit que no tenia res i va ser quan vaig demanar una segona opinió que m’ho van trobar. Aquell dia va ser espantós. Però també cal dir que l’atenció mèdica et fa sentir molt protegida.
Sempre va tenir força?
Com que el metge ja em va dir d’entrada que no em moriria, que em traurien un pit però que no em moriria, això em va fer portar-ho bé. Evidentment, amb els meus alts i baixos i les meves estones de plorar.
Què va ser el més dur?
Quan em van haver de fer una gammagrafia, per veure si m’havia tocat l’os. Em vaig enfonsar. Per sort va sortir negatiu.
El dia a dia com va canviar?
Tot el procés de tractament el recordo molt pesat.
I la gent de l’entorn?
No els vaig deixar enfonsar-se. Si el meu marit estava trist, li deia ben clar que era el meu càncer, no el seu. I que si jo reia, ell havia de riure amb mi, que no el volia veure trist. Tenia clar que per molt trista que estigués, el càncer no es curaria més de pressa.
Quin consell donaria a algú que acaba de saber que té càncer?
Que miri endavant, que és dur però que se’n pot sortir. Que se supera.
Fa uns quants anys la paraula ‘càncer’ era tabú. Encara passa?
En el meu cas, quan algú m’ho preguntava li explicava sense problemes que tenia càncer. I la gent se sorprenia. Mai ho he ocultat i no tinc cap problema a ensenyar la mama. Suposo que el meu diagnòstic favorable m’ajudava a parlar-ne.