“L'adolescent necessita uns pares enamorats de la vida”

L’adolescent té la necessitat de distanciar-se físicament i emocional de l’adult. De rebel·lar-se per alliberar la tensió i les pors que els comporta fer-se grans. De transgredir per posar a prova el que els hem ensenyat i posar-se a prova ells. Té una efervescència hormonal i uns vaivens emocionals que li són naturals. És evident que tot això condiciona i fa que la comunicació sigui difícil.

És culpa només de l’adolescent?

Aquestes característiques són naturals i les que dificulten que ens puguem entendre són unes altres.

Quines?

És una etapa de la vida molt mal vista. Amb molta mala premsa i que mirem molt negativament. L’adolescència la veiem terrible i és terriblement meravellosa. La veiem com una malaltia quan és el ple despertar a la vida. Veiem els adolescents com mig tocats del bolet quan el que fan és despertar a inquietuds, dificultats, sentiments i somnis propis de persones. Quan els mirem així establim una distància insalvable que dificulta la comunicació.

Els adults tampoc podem llençar la primera pedra.

Nosaltres també tenim vaivens emocionals que no són tan naturals com els seus. És normal tenir-los a la vida, però no tan intensos ni tan freqüents ni tan sistemàtics com els seus. Els adolescents posen en evidència problemes que tenim els adults i en no tenir-los resolts s’intensifiquen els seus.

L’adolescència per als pares és un mal tràngol.

Per a alguns hi ha molta pena en aquesta etapa. Com si perdessin quelcom que no tornarà: el seu nen i la seva nena. Ens costa veure que aquest nen i aquesta nena continua viu en l’adolescent. Si tot això ho sabem veure ens adreçarem d’una manera molt diferent als adolescents i ens facilitarà la comunicació.

Però els pares han estat un dia adolescents. No hi ha empatia?

El fet que tots hàgim estat adolescents ens ha de servir, però mai pots fer una comparativa exacta perquè els temps han canviat. Hi ha molts aspectes que són diferents, el social, el sociològic, l’històric, el contextual, l’econòmic i el laboral. I a més cada adolescència és singular. No som els mateixos que ells, ni els temps són els mateixos que quan érem com ells.

Però hi ha problemes en l’adolescència que es repeteixen.

Molts adults no hem trobat la resposta als nostres problemes d’adolescència i ens hem quedat desencantats i frustrats amb la vida i això ens fa poc aptes per educar adolescents. L’adolescent necessita uns pares enamorats de la vida i no desencants.

Pares i fills han de ser amics?

Els pares són pares i els fills són fills. No els hem de tractar com amics però sí tenir una sèrie de consideracions i de deferències que sí tenim amb els amics. Tots intentem ser amables amb els amics. Si tractes malament un amic molts dies seguits, el perdràs. I aquestes consideracions les hauríem de tenir amb els fills.