“Sóc el conillet d'Índies del meu germà Carles”

(Riu) El futbol sala sempre m’ha apassionat i ser porter evidentment el que més. També he anat a quatre tornejos amb la selecció de futbol platja. Fer d’àrbitre és una manera de seguir vinculat a aquest esport.

La majoria tria ser entrenador.

A mi m’agradaria formar porters, però com a pare no puc deixar que els meus fills deixin de fer les seves activitats per anar a entrenar altra canalla. I ser àrbitre és gratificant, tot i les contres que pugui tenir.

Com a jugador era busca-raons?

Reconec que he estat bastant tor­racollons amb els àrbitres, amb tot el respecte del món. Però no he tingut mai cap problema amb ningú.

On pateix més, sota els pals o amb el xiulet a la boca?

Patir, patir, tampoc. Hi ha responsabilitat als dos llocs. Has de ser ferm en les teves decisions.

A Andorra es tracta amb prou respecte els àrbitres?

Bé... segons el partit, segons la situació, però vist des de fora la veritat és que sí. També tinc la sort que conec molta gent perquè he estat en el mundillo. Jugadors, tècnics, aficionats, pares de canalla... però sempre et pots trobar situacions desagradables.

Conèixer-los ajuda, això creu?

Pot ajudar abans de començar el partit, et saludes amb tothom, però un cop ets a la pista tu ja no existeixes com a Èric Flinch, sinó que ets l’àrbitre.

Va començar xiulant categories de base on alguns cops als pares se’ls escalfa la boca, oi?

Xiular partits de canalla és molt gratificant. Més que un àrbitre ets un instructor perquè vols que aprenguin a no agafar mals hàbits per al futur. I quant als pares, sí que m’he trobat comentaris bastant desagradables.

Vostè és el germà de Carles Flinch, el xef del Can Manel. També cuina?

Cuino a casa i en petit comitè. El que és un crac és el meu germà. A mi m’agrada molt el món de la cuina i gaudeixo veient i degustant els plats que fa ell, al cap i a la fi el cuiner és ell. Jo sóc el seu conillet d’Índies.

Expliqui-m’ho.

Ell és un apassionat de la cuina i sempre innova amb els plats i a vegades quan fa alguna cosa nova em demana que la tasti. Abans de provar-ho ja sé que serà brutal, ho tasto només per confirmar-ho. És un crac.

Vostè és més de cuina clàssica o de desconstruccions?

M’adapto a tot tipus de cultures i cuines. Tant m’agrada allò casolà com la nouvelle cuisine. El que tinc a casa evidentment sempre és el que tira més.

A qui no convidaria mai a taula?

(Riu, s’ho pensa i no respon).

Més fàcil, a qui convidaria?

Mentre estigui amb la família i bons amics en tinc de sobres.