“El dèficit sanitari trencarà la solidaritat intergeneracional”

La despesa social té tres grans àmbits: la sanitat, l’educació i les cures que tenen a veure amb la dependència. En general el joc sempre és entre les expectatives que s’ha creat la societat sobre el que pot donar la protecció social i la realitat d’un sistema de finançament que fins i tot quan tot va bé mostra insuficiència.

Sempre falten diners, vaja.

Quan la crisi ha incidit en tot el seu dramatisme ha posat en evidència que la protecció social a la qual aspiràvem com a ciutadans ha quedat sense finançament. La part positiva és que la crisi ens ha fet més adults, sabent que no podem aspirar a una protecció social de primera amb una pressió fiscal de segona.

Ens agrada pagar pocs impostos.

Si tu ho acceptes com una major responsabilitat individual per fer front a les contingències és cor­recte. El que no pot ser és que ho fiem a la responsabilitat col·lectiva sense voler contribuir a un pagament d’impostos més alt.

I què passa si no s’apugen els impostos?

Si per exemple Andorra continua amb una pressió fiscal com la que té, no hi haurà un altre remei que ser molt més selectius en les prestacions que es cobreixen. Si no fas èmfasi a augmentar els ingressos has de prioritzar millor la despesa. Així, per cobrir una necessitat nova s’hauran de deixar de fer altres coses. El que no pots fer és crear un forat.

El dèficit sanitari pot arribar als 60 milions el 2017.

És un gran dèficit que es traslladarà a les generacions futures i trencarà la solidaritat intergeneracional. Els joves hauran d’afrontar unes càrregues que són la prova del poc esforç que hem fet les generacions actuals en termes de pagar pocs impostos. O augmentes els impostos o t’acostumes a unes prestacions socials més baixes que has de cobrir tu des de la teva responsabilitat individual.

Quina és la solució, llavors?

Si el problema d’Andorra és d’excés de despesa innecessària, el que s’ha de fer és un copagament que freni el consum. En canvi si el consum és bo, s’ha d’articular un sistema de finançament que allà on no arribin els impostos arribi el copagament de l’usuari.

Com ara?

Fórmules que flexibilitzin el sector públic. També donant més autonomia als proveïdors, que siguin ells qui ajustin millor les seves necessitats. Flexibilitzar vol dir obrir finançaments especials, diferents, amb major responsabilitat fiscal o amb sistemes de copagament. Requereix una política pública molt més oberta, més musculada i menys polititzada.

És a dir, mirar més a llarg termini.

Sí, i això necessita una gestió pública molt més flexible, més musculada, més solvent. En general les reformes sanitàries el que necessiten fer és flexibilitzar les situacions tant per la part de la despesa com la de finançament.