“La pilota redueix les diferències entre persones”

És una metodologia. La idea és acompa­nyar les persones, els col·lectius, especialment aquells en entorns desafavorits, a través de l’aprenentatge i la creació musical en grup i amb pilotes de bàsquet.

I per què la pilota de bàsquet?

És un objecte tan quotidià i familiar que la nostra aproximació és molt accessible. A més, té connotacions de joc i connecta amb la nostra part infantil.

Per fer Basket Beat cal saber jugar a bàsquet?

No, tot i que vam començar amb equips de bàsquet. La pilota redueix les diferències entre les persones. Entre un jugador de bàsquet professional i un intern de la presó no hi ha tantes diferències quan estem parlant d’una pilota.

L’objectiu en si, però, no és fer música, oi?

La música és el vehicle per arribar a un objectiu comú. El que realment fem és treballar en grup, que és quan apareixen conflictes, i això ens permet créixer. La idea al final és que tothom pugui ser feliç, estar tranquil i ser més critic. Bàsicament treballem dues habilitats: aprendre a aprendre i aprendre a estar amb els altres.

D’aquí el lema de la dessuadora que porta: ‘Un nosaltres abans que un jo’, oi?

Sí. Les persones ja no tenen identitat grupal, són sèries, números. Nosaltres treballem perquè la gent se senti part d’un grup. En la mesura que en formi part, podrà assimilar millor les normes, tindrà més capacitat per canviar-les, dir la seva opinió i criticar l’altre.

Han portat el projecte al Brasil, Nova York, Sud-àfrica... Han observat diferències?

Sí, he vist que hi ha una cosa comuna a la humanitat però també com a la selva colombiana tenen molta energia i acceptació del dolor, picaven la pilota com si la volguessin trencar. O com als Andes peruans tenen dificultats de comprensió i motrius però en canvi pugen i esquiven pedres amb una habilitat increïble. A Londres tothom passava de mi. Allà on el sistema està més instaurat és més difícil.

Què vol dir?

Al primer món és on hi ha més dificultats a l’hora de treballar perquè els participants viuen dos mons, una societat del consumisme i la immediatesa, i a la vegada dificultats a casa, en els seus entorns.

I què és el que ens uneix?

La diversió, el joc i la consciència col·lectiva. I en negatiu, que la primera vegada que ens equivoquem donem la culpa a l’altre i posem excuses.

A Andorra han treballat amb presos. Com ha estat l’experiència?

Estic meravellat perquè ens estem saltant moltes normes.

Quines?

Per primer cop en molt de temps a la presó no s’ha dinat a les 12.30 hores. També és la primera vegada que els presos no fan una cosa passiva on s’ajunten, sinó una acció educativa on estan tots junts.