“AINA és de les poques coses a Andorra que són de tothom”

Va començar a AINA quan encara estaven al casal Sant Serni.

Va ser el mateix any que es va posar la primera pedra de la que seria la casa de colònies d’ara. Sant Serni estava darrere de la rectoria i el mossèn ho va muntar per poder fer colònies.

Ho va fer com a monitor.

Tots començàvem com a monitors. Em van dir que existia AINA i els vaig demanar si podia fer de monitor durant les vacances. En aquell temps, parlem de final dels setanta, això no era habitual.

Per què no era habitual?

No és que fos gaire estrany, però parlar del temps lliure, de l’educació en el temps lliure, d’esplais o de colònies no era una cosa habitual a Andorra. Tampoc hi hauria experiència quant als monitors. Per als que fèiem de monitors era una cosa totalment nova. Ens proposaven de fer-ho i dèiem que sí perquè ens agradaven els nens, ens agradava la muntanya i ens agradava cantar. I així ens vam anar ficant en aquest món.

Quants anys va ser monitor?

Uns disset estius. El que passa és que els últims set treballava fix a AINA. Vaig fer el pas del voluntariat a dedicar-m’hi plenament.

Què va significar AINA?

Si no existís AINA no seria com soc i m’agrada ser com soc. Estic en pau amb mi mateix i en part és per AINA. Dubto que Andorra fos un país millor sense AINA.

Com l’ha vist evolucionar en aquestes quatre dècades?

A un nen de qui vaig ser monitor fa anys i que ara es pare li vaig preguntar si veia el mateix esperit que quan ell era nen. Em va mirar, em va dir que sí i em va abraçar. És un exemple que l’esperit és el mateix. Tot evoluciona, però l’important d’AINA és que hi ha el mateix esperit.

És un referent del país.

En el llibre sobre els 40 anys el que queda molt clar és que AINA és una cosa de tots. No és dels andorrans només, és de tots els ciutadans que viuen aquí i dels de fora que venen a passar un cap de setmana, unes colònies o unes vacances d’estudis. La gent d’aquí se l’ha fet seva. És de les poques coses a Andorra que són de tot­hom. AINA no té nacionalitats, no té col·legis, no té parròquies.

Parli’m de mossèn Ramon.

Per mi és un ésser humà que creu ens els éssers humans. Va creure en nosaltres quan érem joves que estàvem a l’adolescència, que no sabíem ben bé les inquietuds que teníem, i ens va construir com a persones.

Hi haurà 40 anys més d’AINA?

Depèn de nosaltres i de si ho volem o no ho volem. Si som capaços de tirar-la endavant, de defensar-la i de crear nous lligams. AINA seguirà quaranta anys o els que calgui.

Ho té molt clar.

Els monitors que hi ha ara han estat nens i quan siguin pares hi portaran els fills. No podem encabir totes les persones que volen venir a fer colònies per espai. Ens agradaria que hi hagués gent que muntés altres colònies.