“Mare meva com va costar fer la primera selecció!”

Quan l’any 1996 la UEFA i la FIFA ens va admetre com a membres de ple dret, Siscu Vila, en pau descansi, em va dir: “Hauríem de fer un partit internacional i vull que siguis tu qui faci la selecció.”

I què va pensar?

Va ser una gran alegria. En un primer moment em va sobtar, tot i que jo ja tenia experiència. Havia portat alguns equips a Barcelona i aquí havia entrenat l’Sporting i la UE Engordany. Quan m’ho va oferir no dic que em caigués el món a sobre però sí que vaig pensar que hi havia molta feina a fer.

Li va costar elegir els jugadors?

Mare meva com va costar! L’endemà que m’ho digués vaig anar a la federació a mirar totes les fitxes de jugadors que teníem a la Lliga nacional a veure quants eren andorrans i em sembla que en sortien quaranta i escaig.

Què va fer?

Primer vaig començar pels porters. Només en teníem un, el Navarro! I vam haver d’anar a buscar un altre que estava a Galícia [Alfons Sánchez] i va poder venir. Quan vam tenir els dos porters vaig mirar la defensa, i així de mica en mica. Però pensi que vaig tenir quatre mesos per preparar la primera selecció.

Poc temps, sí.

Fixi’s que Lucendo, que jugava al Tremp en aquella època, no era encara andorrà. Faltava una hora per començar el partit contra Estònia quan la FIFA ens va donar permís perquè jugués i vaig haver de treure de la convocatòria l’Òscar Sonejee.

I què recorda del partit?

Jo tenia moltes reserves. Tenia por a un resultat escandalós. Però confiava en els nanos. Pensava que faríem el paper més digne que podríem i que ningú no ens podria retreure que no havíem treballat o que no havíem lluitat. I quan al minut 70 anàvem 1 a 1, t’ho creus!

I què va passar per acabar 1 a 6?

Penso que el pitjor que ens va passar va ser empatar amb el gol d’Agustí Pol. Ens ho vam creure i vam anar tots endavant i al darrere van quedar uns forats que cada vegada que entraven els estonians era un gol. Recordo que vaig passar molts nervis, però per altra banda estava molt satisfet per haver aconseguit una fita així en tan poc temps.

Vostè va ser seleccionador només dos partits més, per què?

Estava pactat. Vam jugar contra Estònia per poder contractar els drets de televisió amb una empresa perquè necessitàvem diners. La federació no tenia ni un duro. Si els xandalls vermells que portàvem ens els van deixar! Després d’aquell dia vam viatjar a Estònia i a Letònia, i Miluir va agafar l’equip. I jo vaig seguir a la federació, a la junta.

S’imaginava que la selecció estaria com està ara?

Avui dia està molt més estructurada i hi ha jugadors de més qualitat que aleshores, però penso que algun partit més hauríem d’haver guanyat.