“M'agrada presentar les cançons tal com les sento”

Una cançó tradicional és la que, transmesa oralment, amb els anys i a través d’algunes generacions, adquireix una significació especial per a una comunitat determinada. Sol anar vinculada a algun context concret i sempre respon a unes necessitats comunicatives de caràcter social.

Al curs, es tracta de difondre part del repertori o d’analitzar els aspectes tècnics d’aquestes peces?

El curs és absolutament pràctic. Es tracta de cantar i gaudir cantant. Això no vol dir que puntualment s’hi faci alguna reflexió sobre aspectes tècnics del cant o d’una cançó en concret.

Quines fonts feu servir?

Bàsicament parteixo del bagatge que he anat adquirint amb els meus trenta-cinc anys d’experiència i també de les meves vivències infantils i juvenils. He après cançons de fonts molt variades: familiars, de l’excursionisme juvenil, dels cançoners existents, de cantadors tradicionals en treballs de recerca, de gravacions de treballs de camp, de gravacions de grups professionals o especialitzats, etc.

Quina acceptació té el repertori tradicional entre els músics joves?

Els meus cursos no van adreçats només a músics, sinó a tota mena de persones amb ganes de cantar. Al curs d’Arseguel hi tinc una nena de 10 anys especialment activa i motivada. Entre els músics joves n’he trobat bastants d’interessats a aprendre i conèixer el nostre cançoner. Aquest interès és especialment elevat quan es tracta de cant improvisat o glosa.

Fomentar el repertori tradicional passa per adaptar les cançons a les preferències actuals?

A mi m’agrada presentar les cançons tal com jo les sento, intentant justament preservar-ne les seves peculiaritats patrimonials. Això no vol dir que en ocasions pugui estar influenciat, a l’hora d’interpretar-les, per tendències estètiques del nostre temps. La tradició musical no és una estètica inamovible i rígida, sinó que es transforma constantment segons les necessitats i gustos dels cantadors, tot i conservar allò més important de les seves essències.

A la cultura anglosaxona es valora i es difon força el patrimoni musical tradicional. Per què no passa el mateix a casa nostra?

Potser patim encara les conseqüències d’una falta d’autoestima atàvica que ens ha castrat sempre.

Els grups de música tradicional catalana, teniu moltes o poques ofertes per participar en festivals internacionals?

A l’estranger, en general, diria que hi anem poc. Hi ha grallers i grups de música més funcional (tres quartans, timbalers, flabiolaires, acordionistes, etc.) que treballen força. Les cobles de sardanes també tenen força feina (mal pagada). En el cas de La Mata de Jonc, tenim molts problemes per tirar endavant un projecte de polifonia tradicional que està tenint millor resposta a Occitània que no pas aquí.